divendres, 9 de febrer de 2018

Sense prefix. El disc!

Les biblioteques editen discos.... sí!!!!

Presentem un recopilatori del fons únic de la maquetoteca, un llegat públic de més de 6000 documents, entre casets, vinils, vídeos BETA, U-Matic, Super 8, CD’s que representa l’underground musical de la ciutat de Barcelona des del anys 80 fins l’actualitat. El fons prové de Transformadors, de La Bàscula, del programa de ràdio La taverna del Llop, d'Interrock, i altres focus d'irradiació musical de la època, com la sala Sidecar. L’inefable periodista Jack Torrance ha seleccionat 11 temes emblemàtics i convocat a bona part dels músics intèrprets. 




1. Cábala. QUODLIBET
2. El mar sota la neu. AGUSTÍ FERNÁNDEZ
3. Walk on the wild side / Henry the Horse. SUPERELVIS
4. Piedra Nombre VII. VÍCTOR NUBLA
5. Nardis. PONTIGGIA-BALANYÀ DUO
6. Pinkpiker. EDUARDO POLONIO
7. Tilly. & NIL
8. Un corre, l’altre fuig. KONIEC
9. Cosi fan tutti (Parts 1 & 2). PASCAL COMELADE
10. A Manolo Millares. AGUSTÍ MARTÍNEZ

11. Asma. MACROMASSA


CRÈDITS.

Realització: La Olla Expréss. Selecció i text: Jack Torrance. Imatge i disseny: Eli Gras. Clearing & Mastering: Julián Figueres. El tema El mar sota la neu el va endreçar Ferran Conangla (gràcies!). Walk on the... i Piedra Nombre són versions que havien digitalitzat Anki Toner i Víctor Nubla, respectivament. L’àudio d’Asma és una digitalització de la cinta Betamax amb la que es va enregistrar en vídeo el concert. Antagonista: Bill Evans. Agraïments a Albert Guitart (alb-estudi) pel cop de mà.




1. QUODLIBET. Cábala. Quodlibet es va formar com a trio a principis dels 80 amb Agustí Martínez als saxos, Gabriel Jacovkis al baix i Miguel Morales al vibràfon (el primer enregistrament que els consta data de 1983). Encara que s’havien conegut interpretant música clàssica, Quodlibet traspua els diferents interessos que tenien com a músics en aquell moment, i que anaven de la música clàssica i la contemporània al jazz de nou cuny que llavors representava el segell alemany ECM. Ja en el tram final (es van dissoldre cap a finals dels 80) se’ls afegiria el baterista Enrique Heredia. Amb aquesta darrera formació aportarien un tema al doble LP recopilatori Biennal’87 (IPS & Co, 1987). Però abans, el 1985 i amb el trio, havien estat uns dels guanyadors del III Concurs de Maquetes de l’Ajuntament. El premi era enregistrar una cinta a un estudi, que seria el Maratón. Com a curiositat dir que hi va estar present en qualitat d’assessor Gabriel Brnčić. Cábala pertany a aquest casset. Després d’una breu introducció, el tema principal comença a lliscar suaument, de manera temperada, amb una coloració mediterrània...












2. AGUSTÍ FERNÁNDEZ. El mar sota la neu. Quan el mallorquí Agustí Fernández va enregistrar el seu primer disc en solitari, Ardent (Blau, 1987), el juliol de 1986, duia uns quants anys ja dedicant-se professionalment a la música i practicant tota mena de gèneres, rock progressiu, salsa, rumba, jazz, contemporània. Així doncs, sorprèn relativament el gran nivell assolit en aquest disc que s’emmarcava dins d’un corrent que no tenia conreadors ni tradició per aquestes contrades: és com si tot d’una s’hagués posat a lloc sense que aparentment li costés gaire (l’experiència acumulada no seria debades). La peça triada és una versió d’un tema del disc que va ser enregistrada en directe a Barcelona entre finals de 1986 i principis de 1987 (la data i el lloc són desconeguts). Pocs anys després d’això, l’Agustí prendria contacte amb Evan Parker i el grup de músics (anglesos, alemanys, nord-americans) que feia temps que practicaven un tipus d’improvisació no idiomàtica, iniciant una carrera de sobres coneguda. Aquí, però, encara ens trobem als dominis de Cecil Taylor, als dominis del free jazz. [Els nostres agraïments a Ferran Conangla per haver endreçat l’àudio original].





3. SUPERELVIS. Walk on the wild side / Henry the Horse. Totes les prevencions són poques si s’ha d’escriure “art-rock” (es podria tallar la maionesa). Tot i que no ens referim ara a com es sol entendre darrerament aquesta cosa (not indies allowed), sinó a com s’entenia fa temps, als temps de Superelvis i abans. Però és que el grau de consciència que trobem a la seva “resistance emotional music” ens ho fa plantejar així. Desposseeixen la paraula –del rock– de la seva grandiloqüència, despullant-la del seu sentit narratiu per a recrear-la com si fos una imatge congelada però inflada d’emoció; atacant al rock a on més li fa mal: l’assumpte de la cançó, la lletra. Un gest de generositat final, però, fa que ideïn un acompanyament musical primari i bàsic que ens doni la possibilitat de reenganxar-nos al gènere després de tal desamortització. I després de tot això, no en dirien “art-rock” també? Aquest tema prové d’una cinta promocional que van fer amb tres temes de la seva tercera casset, The Walkman Tapes Vol 2 (1989). Totes les seves primeres cassets les van enregistrar de la mateixa manera, al seu local d’assaig i fent servir un walkman com a gravador. [L’àudio s’ha extret d’una versió prèviament digitalitzada per Anki Toner i disponible al seu espai d’Internet Archive].






4. VÍCTOR NUBLA. Piedra Nombre VII. Una de les singularitats que té aquesta ciutat és que de tant en tant ens trobem amb un músic que se’ns presenta com a samplerista, donant per fet que això és una categoria. I si això és així ha estat en part gràcies a gent com el desaparegut Joan Saura o bé al treball que ens ocupa. A mitjans dels 80, Víctor Nubla va començar a reflexionar sobre un mètode de treball que el permetés crear música a partir de sons trobats aleatòriament. D’aquest sistema en va dir Método de Composición Objetiva (MCO), i per dur-lo a la pràctica va idear un dispositiu que el permetés assegurar-se que la recollida de mostres no es reduiria al seu entorn sonor sinó que estaria completament oberta al món, tenint accés al major nombre de fonts sonores possible i sense que l’autor tingués el més mínim paper en la tria final. Piedra Nombre, la cinta de la qual s’ha seleccionat el tema, va ser el primer enregistrament d’una sèrie de treballs fets seguint els mateixos pressupostos i que es va perllongar fins el 2002. La còpia que hi ha dipositada al fons és una segona autoedició feta pel propi Nubla (abans havia hagut una primera edició d’uns 20 exemplars). Té l’interès de allò primerenc, del tempteig, del neguit d’endinsar-se en un nou territori. [L’àudio s’ha extret d’una versió prèviament digitalitzada per l’autor i disponible al seu bandcamp].







5. PONTIGGIA-BALANYÀ DUO. Nardis. Després d’haver passat per Carretera y Manta, uns dels grups progressius més reeixits dels 70 barcelonins, l’any 1979 Josep Maria Balanyà decideix posar terra de per mig i anar-se’n a Suïssa per ampliar els seus estudis. Allà descobrirà la música contemporània i optarà per quedar-se a viure (tot i que per la seva abundosa activitat a la ciutat se’l pot considerar també un membre més de l’escena local). A mitjans dels 80 forma un duo amb el suïs Claudio Pontiggia, un trompista de formació clàssica que als 90 militaria a la Vienna Art Orchestra de Mathias Rüegg. L’any 1986 enregistren a Suïssa l’LP In the air, in the ear (Turicaphon, 1987). Aquesta peça s’ha extret d’una casset que va gravar el duo probablement el mateix any 1986, i en la que a més de fer alguns temes del disc hi afegien un inèdit, una particular versió de Nardis, acreditat a Miles Davis però sobre el que alguns aficionats han discutit si era d’ell realment o bé del pianista Bill Evans. El tema està editat, per la qual cosa tot fa pensar que es tractava d’una casset amb finalitats promocionals. Pot semblar estrany haver triat un standard del jazz modern en aquest cas, però fan una lectura molt emotiva i alhora molt evansiana (lo qual per nosaltres vol dir, avantguardista).












6. EDUARDO POLONIO. Pinkpiker. L’abast de la influència d’Eduardo Polonio pel que fa a la música electroacústica no es limita a la nostra ciutat sinó que s’estén a tot l'Estat i sobre vàries generacions de músics electrònics de diverses tendències: industrials, minimalistes, repetitius... Això potser es degut a que la seva obra té tot el rigor dels mestres d’aquesta música però gens de l’aridesa d’alguns d’ells. No hi ha recull discogràfic sobre l’avantguarda musical espanyola que no contingui un tema seu. Nascut a Madrid, Polonio va estar instal·lat a la Ciutat Comtal entre els anys 1976 i 1996, col·laborant amb músics de l’escena local al temps que anava aprofundint en el seu treball. Un dels seus discos més representatius és Acaricia la mañana (UM, 1984), que va fer amb temes que havia composat durant els anys que duia a la ciutat. Aquest directe que presentem va ser enregistrat el 3 d’octubre de 1987 al KGB de Barcelona, durant la festa de l’onzè aniversari de LMD (Laboratorio de Música Desconocida, darrera del qual hi eren Juan Crek i Víctor Nubla). La peça és un extracte de l’improvisació d’uns 20 minuts que va fer aquella nit amb un sintetitzador i cintes pregravades. Es tracta d’una veritable composició en temps real. Com que no tenia nom, Polonio va tenir la gentilesa de batejar aquest segment per nosaltres.









7. & NIL. Tilly. & Nil el van formar a Barcelona l’any 1988 els colombians Ricardo Arias (flauta i veu), Roberto García (sintetitzador) i Carlos Gómez (guitarra, sintetitzador i veu). En aquell moment estaven estudiant composició amb Gabriel Brnčić a la Fundació Phonos. El grup va funcionar fins l’any 1994, tot i que des de 1992 només com a duo degut a la tornada de Roberto a Colòmbia. Com recorda Carlos, les coses que feien els tres per separat eren molt més experimentals, però en ajuntar-se els va sortir una mena d’excèntrica música campestre amb ecos del so de Canterbury. Aquest tema prové d’un casset publicat el 1991, que es van auto produir i dissenyar amb molta cura. Van enregistrar els temes entre 1989 i 1991 al mateix estudi Phonos i les mescles les van fer al laboratori del CIEJ, que llavors es trobava a Via Laietana. Per tant, no hi ha una datació més concreta del tema seleccionat tret d’aquest període de temps. Tilly va enregistrar-se en una sola presa i és com una mena de conjur mixolidi de situacions complexes en les que et sumeix la vida quotidiana. La va escriure en Carlos sobre un poema de James Joyce amb “boira, esquellots i pets de cabra”.





8. KONIEC. Un corre, l’altre fuig. Aquest quartet va deixar una forta empremta a la ciutat, enarborant una música creativa i poderosa, rica en estats d’ànim, i que si bé és cert que es presentava com una certa continuació del que s’havia fet a Barcelona a la dècada anterior (gairebé tots els seus membres havien militat a grups importants dels 70, tant de l’”ona laietana” com d’allò que alguns anomenaven fri), el resultat del seu treball va ser del tot imprevisible. Rock, jazz, funk, electrònica, músiques escèniques i de cinema, tot dins d’una mena d’agitació postmoderna que els connectava –inaudit aquí i llavors– amb coses que s’estaven coent al downtown novaiorquès. Aquest tema, signat col·lectivament, és una bona síntesi d’això que diem així com una mostra de l’espasmòdica energia que eren capaços de generar quan s’ho proposaven. Prové d’un concert important en la trajectòria de Koniec, doncs  va ser l’últim que van oferir amb la primera formació el saxofonista Xavier Maristany, el teclista Joan Saura, el baixista Josep Palomas i el baterista Oriol Perucho, que fou qui deixà el grup en acabar l’actuació. Va tenir lloc el 24 de febrer de 1985 a la sala Bikini, i va ser la clausura de la Biennal’85.









9. PASCAL COMELADE. Cosi Fan Tutti (Parts 1 & 2). La petjada que el músic de Montpeller ha deixat sobre l’escena de Barcelona ha estat profunda. Només cal mirar a alguns dels grups més rellevants que han sortit en els darrers lustres (non faccio nomi). A més dels anys en que hi va viure ( 1972 a 1973, primer, i entre 1985 i 1989, aquest cop a Gràcia), la seva relació amb la Ciutat Comtal ha estat molt estreta, i les seves estades aquí són habituals. La Bel Canto Orchestra ha comptat en les seves diferents encarnacions amb una nodrida nòmina de músics locals. El segell barceloní G3G ha sigut un dels seus labels de capçalera. I, en fi, tots els projectes que ha fet des d’aquí però, sobre tot, l’aire amb el que fa les coses que ha impregnat a molts músics i creadors barcelonins. Aquest tema va ser enregistrat l’any 1985. Comelade toca tots els instruments tret del violí i la veu a la primera part, que ho fan Pierre Bastien i Víctor Nubla respectivament. Va aparèixer dins la cinta col·lectiva Out of standard, publicada el mateix any pel segell de Milà ADN. És una peça curiosa, doncs enllaça alguns aspectes amb els quals treballava Pascal en aquells anys, el de la cosa repetitiva, un altre de més sorrut i el de la Bel Canto (aquest mantra/Volare), però cap d’ells se’ns mostra d’una manera plena sinó que semblen estar indecisos; com si haguessin hagut de fer un esforç per quedar.









10. AGUSTÍ MARTÍNEZ. A Manolo Millares. Des de juliol de 1986 i fins a principis dels anys 90, l’Agustí Martínez va fer una sèrie de concerts amb saxo sol (tenor, alto i soprano), una cosa del tot  insòlita a l’època. De formació autodidacta, el seu interès pel  saxo sense acompanyament i les seves tècniques esteses el van portar a basar les seves exploracions tant en el repertori de la música contemporània com en els saxofonistes sorgits de l’AACM de Chicago als anys 60, com ara Anthony Braxton o Roscoe Mitchell. Aquesta peça, interpretada amb el tenor, va ser enregistrada en directe el 8 d’abril de 1989 a l’Aula de Cultura de la Florida, a l’Hospitalet de Llobregat. D’aquest concert va fer una petita edició privada en casset que va anomenar Solo saxo, i de la qual hem extret el tema. Seria un dels primers temptejos com a saxofonista a pèl del que dos dècades més tard publicaria el primer disc de saxo sol al nostre país, el remarcable Are spririts what I hear? (Etude, 2007). Tot i ser una pura coincidència, el títol del tema és una dedicatòria a un pintor abstracte, cosa que solia fer Braxton als seus primers discos.










11. MACROMASSA. Asma. Des que perpetraren l’atemptat sònic de la Darlia Microtònica a finals dels anys 70, el més devastador de la Transició, Macromassa (Juan Crek i Víctor Nubla) van anar muntant-se un món heterosuficient i amb una poètica d’allò més particular, una mena de freak out industrial que exhibirien al casset El regreso a las botellas de Papá Nódulus (LMD, 1984) i al LP Macromissa (Esplendor Geométrico Discos, 1987). Poc abans de l’aparició d’aquest disc el mes de setembre de 1987, actuarien al KGB de Barcelona el 18 de juliol, acompanyats ja pel guitarrista Anton Ignorant, que havia començat a tocar amb ells poc abans i que ho faria fins el 1991. Aquesta versió d’Asma, que sortiria a Macromissa i que era un tema de Crek i Nubla amb lletra de K. Phipps, s’ha extret d’aquest concert. Des de bon començament i amb una determinació criminal, ens empenyen cap a un paisatge psicòtic i malsà que... [L’àudio d’aquest tema no es va extreure del casset que era una gravació de taula sinó d’una digitalització del àudio de la càmera Betamax amb que es va enregistrar en vídeo el concert].











SENSE PREFIX.
Guia de l’avantguarda per no perdre’s la Barcelona dels 80

BIBLIOTECA VAPOR VELL
REALITZACIÓ: LA OLLA EXPRÉSS

ASPETTI IDEOLOGICI
Selezione e testi: Jack Torrance.

PRAKTISCHE ASPEKTE
Design und Montage: Eli Gras.

SOUND ASPECTS
Cleaning & Mastering: Julián Figueres.

L’àudio de El mar sota la neu va ser endreçat per Ferran Conangla.
L’àudio de Walk on the wild side / Henry the Horse s’ha extret d’una versió prèviament digitalitzada per Anki Toner i disponible al seu espai d’Internet Archive.
L’àudio de Piedra Nombre VII s’ha extret d’una versió prèviament digitalitzada per Víctor Nubla i disponible al seu bandcamp.


REMERCIEMENTS
Ferran Conangla, Albert Guitart (alb-estudi), i a tots els músics seleccionats.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...