dimarts, 18 d’abril de 2017

King Crimson, orquestra de cambra del segle XXI


Sessió d'assaig del 12/04/17

Per a Robert Fripp, únic membre de King Crimson que ha estat en totes les formacions del grup des del 1969, el tour per Europa durant l’any 2016 va resultar el més satisfactori en la seva vida com a músic professional.

Efectivament, el guitarrista i compositor manté un diari personal des de sempre, un diari del que vam començar a poder llegir-ne fragments interessantíssims i reveladors dins el llibret d’acompanyament de la primera recopilació de la banda, el magnífic The Young Persons’ Guide To King Crimson, una impecable guia d’introducció a la seva música i la seva llarga història. Des de l’aparició d’internet, el diari de Robert Fripp es pot llegir online; un autèntic regal pels molts admiradors i seguidors fidels d’aquesta entitat musical. Robert Fripp ha sigut sempre un músic bastant diferent de la resta dels seus companys de professió,  els seus punts de vista i actituds davant la música, els músics i el negoci musical sempre han anat molt més enllà del que sol ser habitual en els grans noms del món del rock, aportant sempre reflexions intel·ligents que qüestionen la vida des de l’òptica del músic professional, una vida aparentment excitant que sempre ha amagat una cara més fosca. A través de les seves entrades al diari, crec que Fripp ha intentat portar la música al terreny de la filosofia. El periodisme musical, de fet, sempre l’ha presentat com una mena d’intel·lectual repel·lent, fred i distant, amb aires de transcendència. I si bé opino que aquesta transcendència sigui buscada conscientment, la realitat és que en els diaris podem apreciar també a un Fripp molt sensible i atent a les seves limitacions, mostrant una empatia vers els demés que contrasta amb altres afirmacions o actituds més pròpies d’un personatge difícil o poc sociable.

En aquest diari personal, hem pogut anar seguint, al llarg dels anys, tant les crisis inherents a tota banda de rock i el món que l’envolta com la seva manera de resoldre-les, procurant transformar les runes en una construcció nova. Ja des del seu naixement, King Crimson va buscar un llenguatge nou i propi: una música popular americana (blues, rock i jazz) enriquida amb mentalitat i elements de la música popular, clàssica i contemporània europea, que amb els anys ha anat incorporant més ingredients a mida que el món s’anava fent més petit. Hi ha dos moments que trobo molt interessants per entendre tant al personatge com a la seva música. Als pocs mesos de néixer el grup, en mig de la seva primera gira, Mike Giles i Ian McDonald abandonen el grup al mateix temps, tot just en el moment en que tastaven l’aclamació d’un àlbum històric que va conquerir el món des del mateix moment de la seva publicació. Penso que això va canviar el caràcter de Fripp per sempre més. El dolor es pot apreciar tant en els apunts al diari com en temes com Groon o l’immortal solo de guitarra a Sailor’s Tale. Un altre moment que em sembla rellevant: Fripp decideix posar fi al grup precisament quan aquest gaudia de més prestigi i gran popularitat. Era 1974 i amb la publicació del formidable Red, àlbum que sintetitza els diferents períodes viscuts per la banda fins llavors, Fripp pateix una altra crisi, aquest cop de més profunditat.

Així, durant els següents 7 anys, neix, creix i es desenvolupa el Robert Fripp que coneixem ara, un músic que primer tracta de ser conscient de la seva identitat humana i després tracta de trobar el seu lloc com a individu especialment dotat per a l’art musical. D’aquest període cal remarcar molt notablement el treball en comú amb Brian Eno, treball que dia a dia revela una influència enorme en la música que s’ha fet posteriorment i que suposa el naixement dels frippertronics, més endavant soundscapes, loops infinits amb successives capes de guitarra sintetitzada que conformen el paisatge interior frippià per definició ; però també resulta fascinant submergir-se dins Exposure, el seu primer àlbum en solitari, un extraordinari compendi on apareixen totes les idees de transició que ja van prenent forma i que culminarien amb la formació de dues bandes: The League of Gentlement (o el punk a-la-Fripp) i Discipline (que acabaria esdevenint el nou King Crimson). Pel camí, una investigació continuada, tant interna com externament. Fripp se sent especialment orgullós de la col·laboració amb músics tan diferents com David Bowie, Peter Gabriel, Blondie, David Byrne, Peter Hammill, Andy Summers, Robert Wyatt, David Sylvian, The Orb o Daryl Hall, col·laboracions que produeixen resultats enriquidors en ambdós direccions, portant el llenguatge del rock a noves dimensions. En una coneguda entrevista va arribar a afirmar que els seus millors moments com a guitarrista els havia fet fora de King Crimson, en enregistraments d'altres artistes.
La re-encarnació de King Crimson als anys 80 va ser discutida. Segons els fans del rock progressiu dels 70, aquesta nova música amb la rellevant presència d’Adrian Belew ja no tenia relació amb la produïda pels Lake, Boz, Wetton i altres crimsons (els puristes consideraven que allò ja no era King Crimson), mentre que pels joves fans de la flamant new wave dels Talking Heads, Police, Blondie o el públic estàndard del popular Aplauso –programa musical de la tve de l’època on KC van interpretar dos temes en directe- resultava una música molt potent però massa intel·lectual també. En les dècades posteriors, la vida del grup entra en diferents fases amb diferents formacions, molt més enfocada a la investigació i amb tendència a la màxima densitat en tots els sentits. Temes complexos interpretats amb una solvència tècnica demolidora que ha ampliat, de forma brillant en molts casos, el repertori d’un grup amb 48 anys d’història.
Havia vist als Crimson en directe dos vegades: la primera, al 1982 (com a teloners de Roxy Music) un concert musicalment memorable del quartet Fripp, Bruford, Belew, Levin, a l’atrotinat estadi ‘Narcís Sala’ del barri de Sant Andreu de Barcelona; i la segona, l’any 2003, amb el quartet Fripp, Belew, Mastelotto, Gunn, un altre show musicalment brillant, espatllat per les males condicions -també- del ‘Poble Espanyol’ com a lloc per concerts d’aquest estil. Paral·lelament, vaig poder veure en directe a Robert Fripp el 2004, aquesta vegada com a membre del trio de super-guitarristes Satriani-Vai-Fripp, una estranya paròdia metal d’altres trios pirotècnics com Lucía-McLaughlin-Dimeola (o Pavarotti-Domingo-Carreras, ja posats) que va tenir lloc al Razzmatazz, una altre lamentable sala que, a part d’aconseguir que sortís fugint del local molt abans de que el concert d’un dels meus músics preferits de tots els temps hagués acabat, em va deixar ple d’incògnites sobre el propi Robert Fripp. Éll, que amb King Crimson havia convertit en discutible bandera la lluita contra les fotos o el fum als seus concerts, reivindicant la dignitat de l’escolta de la música en directe, aquesta vegada semblava encantat enmig d’aquell carnaval grotesc. Encara ara no sé que pensar d’allò. Fripp ha provat moltes coses en el món de la música i sempre hi he trobat la coherència, per més extravagant o sorprenent que fos l’experiment. Però allò no, i els apunts de Fripp d’aquella gira anomenada G3 tampoc aporten gaire llum sobre les seves intencions al respecte. Probablement una relativa diversió, ben pagada i poca cosa més. Una altra cosa va ser el concert de Robert Fripp l'any 2007 al Palau de la Música Catalana, amb el seu habitual i espectacular rack d’aparells electrònics associats a la seva guitarra, acompanyant/acompanyat per The League of Crafty Guitarists, un ensemble de 10 guitarristes acústics, provinent del cercle d’estudiants de les seves tècniques interpretatives. Concert molt variat en quant a estils i sonoritats amb moments formidables i sorprenents que combinava composicions originals amb temes de King Crimson, The Beatles, Fripp, el California Guitar Trio, Bela Bartok i Astor Piazzolla. L’univers del guitarrista que sembla no tenir límits artístics.

Finalment, el novembre del passat 2016 vaig poder veure als King Crimson en les millors condicions: una sala amb bona acústica i visió, en una localitat immillorable, amb fantàstica companyia  i, per primera vegada en la vida, repetint concert, els dos que van oferir a Barcelona a l’auditori del Fòrum. Això sempre es fa difícil de dir, però no tinc cap dubte de que aquests concerts estan, de llarg, entre els millors que he viscut mai. Certament, aquesta vegada anava preparat, sabia bastant bé on anava i el que podia esperar.
Una de les reflexions més interessants de Robert Fripp i sobre la qual ha incidit en diferents moments, en entrevistes o als propis diaris, és a propòsit de les expectatives. Les expectatives de l’oient, l’espectador, el receptor de la música, en aquest cas. Expectatives de les quals Fripp mai ha volgut sentir-se responsable renunciant en gran part a seguir les normes de la indústria musical. Fripp més que recomana, exigeix del receptor una participació activa en l’escolta de la seva música, negant-se a satisfer de forma superficial i efímera tots els pre-judicis musicals ja establerts. Reivindica el dret a experimentar, a obrir camins, a oferir la música que King Crimson crea i interpreta amb tot el rigor, passió i professionalitat que és el fonament del seu prestigi. Durant els exitosos concerts del quartet dels 80’s, per posar un exemple conegut, es van negar sistemàticament a interpretar el megahit crimsonià per excel·lència 21st Century Schizoid Man o altres temes dels àlbums dels 70’s que la gent reclamava també sistemàticament. ‘Si són KC han de tocar el 21st Century‘. Doncs no necessàriament, perquè KC no és una jukebox de hits com els Stones o altres bandes veteranes. És una altra cosa. Al meu entendre, una cosa més interessant que anar a un gran estadi a veure a la gran estrella en una pantalla gegant, interpretant mecànicament el que ja està més que fart d’interpretar però que el fan vol escoltar també mecànicament des de fa 50 anys. I aquí és on rau la diferència, en el concepte de tot plegat: què fa el músic i per a què. L’artista sent la necessitat d’expressar-se i connecta amb la gent que connecta, poca o molta, i a partir d’aquí s’estableix una relació entre emissor i receptor que poques vegades és satisfactòria en les dues direccions. Fripp viu la seva experiència de músic professional tractant de trobar aquest equilibri, honestedat per honestedat, un quid pro quo que personalment em sembla una actitud difícil però justa, ètica i estèticament. Els resultats estan a la vista.


King Crimson, 2016 


El 2014, va tenir lloc la vuitena reaparició dels Crimson després d’anys de silenci. Cal recordar que per a Robert Fripp ‘King Crimson és bàsicament una manera de fer coses: quan no hi ha res per fer, no es fa res i Crimson desapareix i quan hi ha música per ser tocada, Crimson reapareix’. Aquesta vegada amb 7 membres, tres d’ells bateries, cosa molt poques vegades vista i mai com a concepte de formació estable. La imatge dels nous crimsons era molt atractiva també des del principi. Set homes madurs, seriosos, amb una estètica que des del meu punt de vista ja era tota una declaració d’intencions: una banda de rock com una orquestra de cambra o una orquestra de cambra com una banda de rock. El plantejament també era nou: es tractava, per primera vegada, d’un KC principalment orientat a la recreació del repertori clàssic de la banda, la creativitat des del que ja està escrit abans que des de la pàgina en blanc. Fripp, Collins, Levin, Mastelotto, Harrison, Jakszyk i Rieflin comencen a treballar per actuar en directe abans que per compondre nou material; un detall en el dietari de Robert indica ja per on va la cosa, King Crimson anuncia la programació d’un tour per Nord-amèrica durant el 2015, però el guitarrista ja apunta una condició des del principi: no tocarem a qualsevol lloc, inspeccionarem abans si el local consta dels mínims exigibles per a que l’experiència sigui gratificant en tots els sentits, tant pels receptors com pels emissors. L’èxit de la gira americana va propiciar que el 2016 s’organitzés una gira per Europa on Barcelona i Madrid no van aparèixer al programa fins ben entrat l’any. Em va semblar entendre que havia arribat el moment somiat i que a mi em tocava fer tot el possible per respondre a una proposta de concert a l’alçada -per fi!- d’una música i uns músics que m’acompanyen de forma constant des de l’adolescència. A través d’internet anava seguint cròniques de la gira per Europa, especialment els diaris de Fripp i les  fotos que el baixista Tony Levin sempre fa als concerts, al mateix temps que vaig adquirir el doble CD amb l’enregistrament d’un concert (Montreal) de la gira americana.
Només entrant a la sala la sensació és excitant. L’escenari està ja muntat, amb les tres enormes bateries en primera fila a tocar dels dits, intrigants soundscapes de fons creant un ambient molt intencionat, com de vestíbul a un altre món. I de veritat que tots ho necessitàvem, crec. Trump acabava de guanyar les eleccions i el món havia agafat un color molt lleig, la desmoralització general semblava pròpia justament del món que descriu la primera cançó del primer àlbum de la banda. Una veu femenina molt agradable en off llegeix en català el text de presentació del concert: text que la veu en off del propi Robert Fripp, també en un to molt agradable, diu després en anglès. No recordo haver escoltat una presentació de concert tan collonuda en ma vida. Ens diu que sisplau no fem fotos o vídeos fins que no acabi el concert, que llavors en Tony ens farà fotos a nosaltres des de l’escenari (Fripp també en va fer) i nosaltres els podrem fer totes les que volguem, que ens deixem embolcallar per la música, que ens preparem per passar-ho molt bé! I molt bé va ser poc. Entren els músics amb solemnitat continguda, amb molta elegància, un notori impacte visual que no pararà de créixer en veure l’extraordinari domini dels instruments i la posada en escena, una autèntica bèstia musical amb set caps. Els tres bateries al davant marcant territori, com una piconadora que està apunt d’emportar-s’ho (i que veritablement s’emportarà pocs moments després) tot per davant. Fripp en un racó semifosc, darrera el seu famós rack d’enginys d’efectes i sintetitzadors controlant l’ensemble com un monjo sufí que està fent meditació, observo que quan no està tocant sembla una estàtua de pedra, amb les mans obertes mirant amunt. Al seu costat Jakko en un paper completament inusual en una banda de rock, el cantant en segona fila, superant el més que difícil repte de cantar el repertori de veus tan poderoses com les de Greg Lake, Boz Burrell, John Wetton o Adrian Belew. Tony Levin al baix, el contrabaix o l’stick té una presència i un estil molt impressionant. Mel Collins, potser la figura més discreta juntament amb Jakko, aporta  molts dels elements que fan distintiva la música de KC dels anys 70, saxos i flautes que tots els vells crimsonians portem incorporats des del primer disc. L’experiència sonora és especialment difícil de descriure, mai havia escoltat res similar, mai. En molts moments, el cos sembla incapacitat per rebre un impacte semblant, el volum de decibels arriba sovint a nivells certament no humans que provoquen un delirant efecte mai viscut, perquè el volum no amaga la brillant claredat i complexitat de la música. Com un passeig pel fil que divideix el límit del que el cos pot suportar i el que ja és inassumible fisiològicament. Em vaig veure a mi mateix amb la boca oberta i els ulls fora d’òrbita en un estat que es movia entre el col·lapse sensorial i l’orgasme estètic. Molt fort.
El concert llarg i generós, amb dues parts, recorre implacable una per una totes les cares, estils, èpoques i facetes de King Crimson. Cada vegada que acaba un tema tothom triga uns segons en reaccionar, la gent sembla com petrificada fins que esclata amb una bogeria d’aplaudiments i crits que alliberen de sobte tota la emoció continguda com la respiració. L’experiència és veritablement per no oblidar. Al segon concert vaig comprovar que les variacions en el repertori són notables tant en l’ordre i la cadència del concert com en els temes escollits, però al mateix temps semblen concerts molt similars en gairebé tot.

    Barcelona, el concert del dia 25/11/16                                                                                  foto: Tony Levin


Al final d’aquesta gira europea, tant el dietari de Fripp com el blog de fotos de Levin parlen de l’alt grau de satisfacció dels músics, un balanç molt positiu. Tant, que hi podem llegir contundents afirmacions com la que obre aquest article. Tant, que la bèstia ara tindrà 8 caps, amb la re-incorporació del també bateria Bill Rieflin, tot i que ara més enfocat als teclats. Tant, que volen repetir i ho faran ara per Amèrica. Els Crimson estan treballant un altra vegada en el repertori d’aquest proper nou tour i de ben segur que tornarà a ser un altre pas més enllà del previsible. Aquests són fragments del diari de Fripp després de l’assaig del passat dia 12 d’abril:

Several new additions to the 2017 repertoire rehearsed today.
The first gave me shivers up the spine, and brought me close to tears: Fallen Angel.’
'El tema Fallen Angel mai va ser interpretat en directe pels KC dels 70's. La seva inclusió en aquest punta la setlist , significa que en efecte, al proper tour, la banda podria interpretar sencer l’àlbum Red, un dels seus cims artístics.'
King Crimson, originalment una banda de rock progressiu, ha anat evolucionant fins arribar a convertir-se en una prestigiosa orquestra de música del segle XXI. Una evolució de la que tots els admiradors ens sentim més que orgullosos.

Per Josep Lluís Villanueva Fontanella
Publicat originalment al bloc d'apunts Köprü, creuant el pont 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...