divendres, 21 d’abril de 2017

Sant Jordi amb Lidia Damunt

Les seves lletres la delaten. Lidia Damunt a més de tocar música també llegeix. En el seu últim disc "Telepatía" hi ha referències a clàssics de la literatura que també han esdevingut clàssics del cinema. Per mèrits propis també té una cançó en un punt de llibre del tricentenari i no és la primera vegada que passa pel blog de l'Ampli. Aprofitant el seu concert a Barcelona li vam preguntar pels últims llibres que havia llegit i que més li havien agradat. Si encara no sabeu què llegir, comprar o regalar, les seves recomanacions són una bona opció. 

Lidia Damunt també llegeix la ment 

LLIBRES 


"Las chicas" de Emma Cline

Ofrece una perspectiva bastante original en cuanto al tema de cómo una persona puede dejarse llevar y acabar en una secta. En este caso pasando tres pueblos del líder y más bien por sentirse atraída por una de las chicas que forman parte de ella. Dice mucho de cómo a veces las cosas parecen desde fuera y cómo son en realidad desde dentro. Hace pensar en la historia oficial, y en las miles de historias pequeñas y secretas que sucedieron y no conocemos.





"A Virginia le gustaba Vita" Pilar Bellver


Utilizando la correspondencia amorosa entre Virginia Woolf y Vita Sackville-West, Pilar Bellver construye una novela de ficción. Me pareció entretenida y me dio ganas de leerme algún libro de Woolf que tengo pendiente. También me hizo pensar mucho en el snail mail, estoy deseando encontrar pen pals y ponerme a escribir cartas larguísimas con boli, aunque dudo que encuentre a alguien que quiera recibirlas. En cualquier caso, te transporta a otra era, y eso siempre refresca.






"Mancha" Ana Flecha (ed. Bombas para Desayunar)

Es el relato de una chica que se ve a vivir a un pequeño pueblo de Noruega, y ahí, en medio de la nada, vemos qué piensa, qué hace, cómo reacciona a lo que pasa, o a lo que nunca pasa. Una historia que hace pensar en lo importante que es el contexto, así en general. Me gustó también mucho su sentido del humor.





"No soy ese tipo de chica" Lena Dunham


Hace ya un tiempo que me leí este libro pero aún me acuerdo mucho de él. Dunham tiene mucho arte para contar historias, salta de un tema a otro con una soltura increíble, ahora te cuento un trastorno alimentario ahora te hago un chiste de veganos, ahora te cuento una historia de acoso sexual. Y todo con gracia, te ries y a la vez te transmite una energía que es como si te tomas un espresso triple con hielo. A mí me dejó con los ojos como platos, una sonrisa y ganas de hacer cosas. 




"Crash" J. G. Ballard (ed. Minotauro)


Hace poco me releí este libro. Llegué con dificultad hasta el final porque la traducción (al menos de la edición en castellano que yo tengo) no es ninguna maravilla. Me encanta esta historia. Estas personas que se excitan con los accidentes de coche y su existencia gira en torno a eso. Lo que más me gusta del libro es cómo describe el interior de los coches, los tableros de instrumentos, las cajas de marchas, todas las formas con precisión y detalle. 
Toda esta reflexión sobre las personas y su relación con la tecnología me inspiró bastante para escribir una canción como "Tu teléfono ". 



dimarts, 18 d’abril de 2017

King Crimson, orquestra de cambra del segle XXI


Sessió d'assaig del 12/04/17

Per a Robert Fripp, únic membre de King Crimson que ha estat en totes les formacions del grup des del 1969, el tour per Europa durant l’any 2016 va resultar el més satisfactori en la seva vida com a músic professional.

Efectivament, el guitarrista i compositor manté un diari personal des de sempre, un diari del que vam començar a poder llegir-ne fragments interessantíssims i reveladors dins el llibret d’acompanyament de la primera recopilació de la banda, el magnífic The Young Persons’ Guide To King Crimson, una impecable guia d’introducció a la seva música i la seva llarga història. Des de l’aparició d’internet, el diari de Robert Fripp es pot llegir online; un autèntic regal pels molts admiradors i seguidors fidels d’aquesta entitat musical. Robert Fripp ha sigut sempre un músic bastant diferent de la resta dels seus companys de professió,  els seus punts de vista i actituds davant la música, els músics i el negoci musical sempre han anat molt més enllà del que sol ser habitual en els grans noms del món del rock, aportant sempre reflexions intel·ligents que qüestionen la vida des de l’òptica del músic professional, una vida aparentment excitant que sempre ha amagat una cara més fosca. A través de les seves entrades al diari, crec que Fripp ha intentat portar la música al terreny de la filosofia. El periodisme musical, de fet, sempre l’ha presentat com una mena d’intel·lectual repel·lent, fred i distant, amb aires de transcendència. I si bé opino que aquesta transcendència sigui buscada conscientment, la realitat és que en els diaris podem apreciar també a un Fripp molt sensible i atent a les seves limitacions, mostrant una empatia vers els demés que contrasta amb altres afirmacions o actituds més pròpies d’un personatge difícil o poc sociable.

En aquest diari personal, hem pogut anar seguint, al llarg dels anys, tant les crisis inherents a tota banda de rock i el món que l’envolta com la seva manera de resoldre-les, procurant transformar les runes en una construcció nova. Ja des del seu naixement, King Crimson va buscar un llenguatge nou i propi: una música popular americana (blues, rock i jazz) enriquida amb mentalitat i elements de la música popular, clàssica i contemporània europea, que amb els anys ha anat incorporant més ingredients a mida que el món s’anava fent més petit. Hi ha dos moments que trobo molt interessants per entendre tant al personatge com a la seva música. Als pocs mesos de néixer el grup, en mig de la seva primera gira, Mike Giles i Ian McDonald abandonen el grup al mateix temps, tot just en el moment en que tastaven l’aclamació d’un àlbum històric que va conquerir el món des del mateix moment de la seva publicació. Penso que això va canviar el caràcter de Fripp per sempre més. El dolor es pot apreciar tant en els apunts al diari com en temes com Groon o l’immortal solo de guitarra a Sailor’s Tale. Un altre moment que em sembla rellevant: Fripp decideix posar fi al grup precisament quan aquest gaudia de més prestigi i gran popularitat. Era 1974 i amb la publicació del formidable Red, àlbum que sintetitza els diferents períodes viscuts per la banda fins llavors, Fripp pateix una altra crisi, aquest cop de més profunditat.

Així, durant els següents 7 anys, neix, creix i es desenvolupa el Robert Fripp que coneixem ara, un músic que primer tracta de ser conscient de la seva identitat humana i després tracta de trobar el seu lloc com a individu especialment dotat per a l’art musical. D’aquest període cal remarcar molt notablement el treball en comú amb Brian Eno, treball que dia a dia revela una influència enorme en la música que s’ha fet posteriorment i que suposa el naixement dels frippertronics, més endavant soundscapes, loops infinits amb successives capes de guitarra sintetitzada que conformen el paisatge interior frippià per definició ; però també resulta fascinant submergir-se dins Exposure, el seu primer àlbum en solitari, un extraordinari compendi on apareixen totes les idees de transició que ja van prenent forma i que culminarien amb la formació de dues bandes: The League of Gentlement (o el punk a-la-Fripp) i Discipline (que acabaria esdevenint el nou King Crimson). Pel camí, una investigació continuada, tant interna com externament. Fripp se sent especialment orgullós de la col·laboració amb músics tan diferents com David Bowie, Peter Gabriel, Blondie, David Byrne, Peter Hammill, Andy Summers, Robert Wyatt, David Sylvian, The Orb o Daryl Hall, col·laboracions que produeixen resultats enriquidors en ambdós direccions, portant el llenguatge del rock a noves dimensions. En una coneguda entrevista va arribar a afirmar que els seus millors moments com a guitarrista els havia fet fora de King Crimson, en enregistraments d'altres artistes.
La re-encarnació de King Crimson als anys 80 va ser discutida. Segons els fans del rock progressiu dels 70, aquesta nova música amb la rellevant presència d’Adrian Belew ja no tenia relació amb la produïda pels Lake, Boz, Wetton i altres crimsons (els puristes consideraven que allò ja no era King Crimson), mentre que pels joves fans de la flamant new wave dels Talking Heads, Police, Blondie o el públic estàndard del popular Aplauso –programa musical de la tve de l’època on KC van interpretar dos temes en directe- resultava una música molt potent però massa intel·lectual també. En les dècades posteriors, la vida del grup entra en diferents fases amb diferents formacions, molt més enfocada a la investigació i amb tendència a la màxima densitat en tots els sentits. Temes complexos interpretats amb una solvència tècnica demolidora que ha ampliat, de forma brillant en molts casos, el repertori d’un grup amb 48 anys d’història.
Havia vist als Crimson en directe dos vegades: la primera, al 1982 (com a teloners de Roxy Music) un concert musicalment memorable del quartet Fripp, Bruford, Belew, Levin, a l’atrotinat estadi ‘Narcís Sala’ del barri de Sant Andreu de Barcelona; i la segona, l’any 2003, amb el quartet Fripp, Belew, Mastelotto, Gunn, un altre show musicalment brillant, espatllat per les males condicions -també- del ‘Poble Espanyol’ com a lloc per concerts d’aquest estil. Paral·lelament, vaig poder veure en directe a Robert Fripp el 2004, aquesta vegada com a membre del trio de super-guitarristes Satriani-Vai-Fripp, una estranya paròdia metal d’altres trios pirotècnics com Lucía-McLaughlin-Dimeola (o Pavarotti-Domingo-Carreras, ja posats) que va tenir lloc al Razzmatazz, una altre lamentable sala que, a part d’aconseguir que sortís fugint del local molt abans de que el concert d’un dels meus músics preferits de tots els temps hagués acabat, em va deixar ple d’incògnites sobre el propi Robert Fripp. Éll, que amb King Crimson havia convertit en discutible bandera la lluita contra les fotos o el fum als seus concerts, reivindicant la dignitat de l’escolta de la música en directe, aquesta vegada semblava encantat enmig d’aquell carnaval grotesc. Encara ara no sé que pensar d’allò. Fripp ha provat moltes coses en el món de la música i sempre hi he trobat la coherència, per més extravagant o sorprenent que fos l’experiment. Però allò no, i els apunts de Fripp d’aquella gira anomenada G3 tampoc aporten gaire llum sobre les seves intencions al respecte. Probablement una relativa diversió, ben pagada i poca cosa més. Una altra cosa va ser el concert de Robert Fripp l'any 2007 al Palau de la Música Catalana, amb el seu habitual i espectacular rack d’aparells electrònics associats a la seva guitarra, acompanyant/acompanyat per The League of Crafty Guitarists, un ensemble de 10 guitarristes acústics, provinent del cercle d’estudiants de les seves tècniques interpretatives. Concert molt variat en quant a estils i sonoritats amb moments formidables i sorprenents que combinava composicions originals amb temes de King Crimson, The Beatles, Fripp, el California Guitar Trio, Bela Bartok i Astor Piazzolla. L’univers del guitarrista que sembla no tenir límits artístics.

Finalment, el novembre del passat 2016 vaig poder veure als King Crimson en les millors condicions: una sala amb bona acústica i visió, en una localitat immillorable, amb fantàstica companyia  i, per primera vegada en la vida, repetint concert, els dos que van oferir a Barcelona a l’auditori del Fòrum. Això sempre es fa difícil de dir, però no tinc cap dubte de que aquests concerts estan, de llarg, entre els millors que he viscut mai. Certament, aquesta vegada anava preparat, sabia bastant bé on anava i el que podia esperar.
Una de les reflexions més interessants de Robert Fripp i sobre la qual ha incidit en diferents moments, en entrevistes o als propis diaris, és a propòsit de les expectatives. Les expectatives de l’oient, l’espectador, el receptor de la música, en aquest cas. Expectatives de les quals Fripp mai ha volgut sentir-se responsable renunciant en gran part a seguir les normes de la indústria musical. Fripp més que recomana, exigeix del receptor una participació activa en l’escolta de la seva música, negant-se a satisfer de forma superficial i efímera tots els pre-judicis musicals ja establerts. Reivindica el dret a experimentar, a obrir camins, a oferir la música que King Crimson crea i interpreta amb tot el rigor, passió i professionalitat que és el fonament del seu prestigi. Durant els exitosos concerts del quartet dels 80’s, per posar un exemple conegut, es van negar sistemàticament a interpretar el megahit crimsonià per excel·lència 21st Century Schizoid Man o altres temes dels àlbums dels 70’s que la gent reclamava també sistemàticament. ‘Si són KC han de tocar el 21st Century‘. Doncs no necessàriament, perquè KC no és una jukebox de hits com els Stones o altres bandes veteranes. És una altra cosa. Al meu entendre, una cosa més interessant que anar a un gran estadi a veure a la gran estrella en una pantalla gegant, interpretant mecànicament el que ja està més que fart d’interpretar però que el fan vol escoltar també mecànicament des de fa 50 anys. I aquí és on rau la diferència, en el concepte de tot plegat: què fa el músic i per a què. L’artista sent la necessitat d’expressar-se i connecta amb la gent que connecta, poca o molta, i a partir d’aquí s’estableix una relació entre emissor i receptor que poques vegades és satisfactòria en les dues direccions. Fripp viu la seva experiència de músic professional tractant de trobar aquest equilibri, honestedat per honestedat, un quid pro quo que personalment em sembla una actitud difícil però justa, ètica i estèticament. Els resultats estan a la vista.


King Crimson, 2016 


El 2014, va tenir lloc la vuitena reaparició dels Crimson després d’anys de silenci. Cal recordar que per a Robert Fripp ‘King Crimson és bàsicament una manera de fer coses: quan no hi ha res per fer, no es fa res i Crimson desapareix i quan hi ha música per ser tocada, Crimson reapareix’. Aquesta vegada amb 7 membres, tres d’ells bateries, cosa molt poques vegades vista i mai com a concepte de formació estable. La imatge dels nous crimsons era molt atractiva també des del principi. Set homes madurs, seriosos, amb una estètica que des del meu punt de vista ja era tota una declaració d’intencions: una banda de rock com una orquestra de cambra o una orquestra de cambra com una banda de rock. El plantejament també era nou: es tractava, per primera vegada, d’un KC principalment orientat a la recreació del repertori clàssic de la banda, la creativitat des del que ja està escrit abans que des de la pàgina en blanc. Fripp, Collins, Levin, Mastelotto, Harrison, Jakszyk i Rieflin comencen a treballar per actuar en directe abans que per compondre nou material; un detall en el dietari de Robert indica ja per on va la cosa, King Crimson anuncia la programació d’un tour per Nord-amèrica durant el 2015, però el guitarrista ja apunta una condició des del principi: no tocarem a qualsevol lloc, inspeccionarem abans si el local consta dels mínims exigibles per a que l’experiència sigui gratificant en tots els sentits, tant pels receptors com pels emissors. L’èxit de la gira americana va propiciar que el 2016 s’organitzés una gira per Europa on Barcelona i Madrid no van aparèixer al programa fins ben entrat l’any. Em va semblar entendre que havia arribat el moment somiat i que a mi em tocava fer tot el possible per respondre a una proposta de concert a l’alçada -per fi!- d’una música i uns músics que m’acompanyen de forma constant des de l’adolescència. A través d’internet anava seguint cròniques de la gira per Europa, especialment els diaris de Fripp i les  fotos que el baixista Tony Levin sempre fa als concerts, al mateix temps que vaig adquirir el doble CD amb l’enregistrament d’un concert (Montreal) de la gira americana.
Només entrant a la sala la sensació és excitant. L’escenari està ja muntat, amb les tres enormes bateries en primera fila a tocar dels dits, intrigants soundscapes de fons creant un ambient molt intencionat, com de vestíbul a un altre món. I de veritat que tots ho necessitàvem, crec. Trump acabava de guanyar les eleccions i el món havia agafat un color molt lleig, la desmoralització general semblava pròpia justament del món que descriu la primera cançó del primer àlbum de la banda. Una veu femenina molt agradable en off llegeix en català el text de presentació del concert: text que la veu en off del propi Robert Fripp, també en un to molt agradable, diu després en anglès. No recordo haver escoltat una presentació de concert tan collonuda en ma vida. Ens diu que sisplau no fem fotos o vídeos fins que no acabi el concert, que llavors en Tony ens farà fotos a nosaltres des de l’escenari (Fripp també en va fer) i nosaltres els podrem fer totes les que volguem, que ens deixem embolcallar per la música, que ens preparem per passar-ho molt bé! I molt bé va ser poc. Entren els músics amb solemnitat continguda, amb molta elegància, un notori impacte visual que no pararà de créixer en veure l’extraordinari domini dels instruments i la posada en escena, una autèntica bèstia musical amb set caps. Els tres bateries al davant marcant territori, com una piconadora que està apunt d’emportar-s’ho (i que veritablement s’emportarà pocs moments després) tot per davant. Fripp en un racó semifosc, darrera el seu famós rack d’enginys d’efectes i sintetitzadors controlant l’ensemble com un monjo sufí que està fent meditació, observo que quan no està tocant sembla una estàtua de pedra, amb les mans obertes mirant amunt. Al seu costat Jakko en un paper completament inusual en una banda de rock, el cantant en segona fila, superant el més que difícil repte de cantar el repertori de veus tan poderoses com les de Greg Lake, Boz Burrell, John Wetton o Adrian Belew. Tony Levin al baix, el contrabaix o l’stick té una presència i un estil molt impressionant. Mel Collins, potser la figura més discreta juntament amb Jakko, aporta  molts dels elements que fan distintiva la música de KC dels anys 70, saxos i flautes que tots els vells crimsonians portem incorporats des del primer disc. L’experiència sonora és especialment difícil de descriure, mai havia escoltat res similar, mai. En molts moments, el cos sembla incapacitat per rebre un impacte semblant, el volum de decibels arriba sovint a nivells certament no humans que provoquen un delirant efecte mai viscut, perquè el volum no amaga la brillant claredat i complexitat de la música. Com un passeig pel fil que divideix el límit del que el cos pot suportar i el que ja és inassumible fisiològicament. Em vaig veure a mi mateix amb la boca oberta i els ulls fora d’òrbita en un estat que es movia entre el col·lapse sensorial i l’orgasme estètic. Molt fort.
El concert llarg i generós, amb dues parts, recorre implacable una per una totes les cares, estils, èpoques i facetes de King Crimson. Cada vegada que acaba un tema tothom triga uns segons en reaccionar, la gent sembla com petrificada fins que esclata amb una bogeria d’aplaudiments i crits que alliberen de sobte tota la emoció continguda com la respiració. L’experiència és veritablement per no oblidar. Al segon concert vaig comprovar que les variacions en el repertori són notables tant en l’ordre i la cadència del concert com en els temes escollits, però al mateix temps semblen concerts molt similars en gairebé tot.

    Barcelona, el concert del dia 25/11/16                                                                                  foto: Tony Levin


Al final d’aquesta gira europea, tant el dietari de Fripp com el blog de fotos de Levin parlen de l’alt grau de satisfacció dels músics, un balanç molt positiu. Tant, que hi podem llegir contundents afirmacions com la que obre aquest article. Tant, que la bèstia ara tindrà 8 caps, amb la re-incorporació del també bateria Bill Rieflin, tot i que ara més enfocat als teclats. Tant, que volen repetir i ho faran ara per Amèrica. Els Crimson estan treballant un altra vegada en el repertori d’aquest proper nou tour i de ben segur que tornarà a ser un altre pas més enllà del previsible. Aquests són fragments del diari de Fripp després de l’assaig del passat dia 12 d’abril:

Several new additions to the 2017 repertoire rehearsed today.
The first gave me shivers up the spine, and brought me close to tears: Fallen Angel.’
'El tema Fallen Angel mai va ser interpretat en directe pels KC dels 70's. La seva inclusió en aquest punta la setlist , significa que en efecte, al proper tour, la banda podria interpretar sencer l’àlbum Red, un dels seus cims artístics.'
King Crimson, originalment una banda de rock progressiu, ha anat evolucionant fins arribar a convertir-se en una prestigiosa orquestra de música del segle XXI. Una evolució de la que tots els admiradors ens sentim més que orgullosos.

Per Josep Lluís Villanueva Fontanella
Publicat originalment al bloc d'apunts Köprü, creuant el pont 

Accès gratuït als documentals musicals de 'In-Edit TV' des de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona



Aquesta és una bona notícia! :


La Xarxa de Biblioteques Municipals us ofereix el servei gratuït de visionatge de documentals musicals mitjançant l’accés a IN-EDIT TV,  la plataforma de visionat online del Festival IN-EDIT, exhibint el més destacat del documental musical des de l'any 2003. Hi trobareu una àmplia representació de títols de passades edicions del festival i també novetats exclusives.
Una petita part dels vídeos estan exclosos d’aquest servei al ser per pagament. Els títols s’identifiquen perquè porten una icona amb preu.
Per al visionat complet dels documentals de catàleg de la plataforma t'has de validar amb el carnet de la Xarxa de Biblioteques Municipals a partir del número de carnet de biblioteca i el PIN

Més informació a http://bibliotecavirtual.diba.cat/es/documentals-musicals-en-linia-in-edit-tv


dilluns, 10 d’abril de 2017

Guille Milkyway al Music Spy Club!

La nostra incredulitat és doble. Per una banda el Music Spy Club està celebrant 10 anys. 10 anys! El temps passa, tot puja i baixa, i aquí segueix la música. Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.
... per altra banda, el proper 21 d'abril tindrem amb nosaltres un músic extraordinari i un escoltador de múisca espectacular... Guille Milkyway!






Compositor, cantant i productor musical. Artífex de La Casa Azul, un dels grups més eufòrics i inspirats del panorama pop espanyol, conegut fins i tot al Japó i Corea del Sud. És també un DJ habitual a clubs de BCN, així com productor i compositor per altres artistes principalment del segell Elefant Records. La seva predilecció per la música pop oriental fan que les seves influències tinguin arrels poc comunes.








Us hi esperem!


----------------------

Les properes dates:




JOAN S. LUNA (Esbudellant el Primavera Sound)  – 19 de maig, 19 h.
Fa més de 15 anys que es dedica a la crítica musical. És cap de redacció de la revista MondoSonoro. Va escriure el capítol dedicat al hardcore a Teen Spirit: de viaje por el pop independiente. Exerceix regularment de DJ a sales catalanes. Ha publicat el llibre Los colores del underground, centrat en el món del surrealisme pop. 

XAVI SÁNCHEZ PONS (Esbudellant el Primavera Sound)  – 19 de maig, 19 h.
Xavi Sánchez Pons és una de les firmes destacades per entendre la crítica musical independent. La seva trajectòria s’inicià anys enrere dins el món dels fanzines i de la ràdio, culminant en un decisiu paper a la revista MondoSonoro. Actualment publica articles sobre música i cinema a La razón.

LA BIEN QUERIDA – 9 de juny, 19 h.
Sota aquest magnífic nom, s’amaga una artista original i subtil. Dedicada des de l’adolescència a la pintura, va ser al 2007 quan va decidir fer un pas endavant i llençar-se a la carrera musical. Des de llavors, cada disc ha estat més agosarat i més marcat que l’anterior, passant de la cançó més penetrant a la música de ball més elegant. Un cocktail de referències musicals! 

divendres, 7 d’abril de 2017

Qui és qui a l'AMPLI (9) JOSEP LLUÍS VILLANUEVA / Fonti


JOSEP LLUÍS VILLANUEVA / Fonti
Gerència de Serveis de Biblioteques - Diputació de Barcelona

«Sempre m'he sentit afortunat per gaudir amb tota classe de músiques, no importa quin gènere, estil, lloc de procedència o època. El que valoro és que m'arribi al cor i em faci sentir viu. Se'm fa difícil especificar quina és la música que més m'agrada perquè m'he arribat a emocionar amb coses molt diverses, des de cançons de bressol fins a composicions molt cerebrals, passant per ritmes calents o melodies orientals.

El concert dels darrers temps que recordo amb més impacte són dos: els de King Crimson a Barcelona el novembre passat. El disc que més m’ha emocionat és Amic Majestic, de Moto Clúa, un àlbum de finals dels 70's que semblava que parlés per mi i que és com una història personal ben particular (el perquè en l'enllaç); com a banda escolliria a King Crimson, que m'acompanya de forma sorprenent i constant des de l'adolescència; i com a músic, Oriol Perucho (el perquè en l'enllaç).


M’agrada formar part de l’AMPLI perquè és una cosa que va néixer de forma natural, perquè tots els que hi són són persones generoses i amb coses a dir, perquè no hi ha normes, ni jefes, perquè és orgànic, perquè no s’espera res a canvi ... perquè és de veritat.

No sóc músic, però toco la guitarra des de petit de forma autodidacta, sempre com a forma d'expressió, sense disciplina. Com a record especial tinc el d'haver format part dels Caos, històrica banda de rock d'Aiguafreda on treballava com a bibliotecari a principis dels 80

Us deixem amb King Crimson, pura disciplina:
.

dijous, 6 d’abril de 2017

Qui és qui a l'AMPLI (8) JAUME VILARRUBÍ / Lo Jaume



JAUME VILARRUBÍ / Lo Jaume
Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà


«El meu gènere musical preferit de tots és el Jazz, i cada cop més la barreja de gèneres i estils sense límits.

Tinc molts bons records del concert de rock català al Sant Jordi, de La Salseta del Poble Sec a Belianes, de Color Humano a tants llocs, de Lou Bennett al Jamboree, dels Dire Straits a la Monumental, de B.B. King al Poble Espanyol, de l’Albert Pla a Gràcia, de Manolo García al Fòrum, i més recentment de la Dàmaris Gelabert, amb els meus fills. Un dels discs de la meva vida és Nou de Trinca (1981), de La Trinca. I els meus músics preferits d'entre tots són The Beatles i Miles Davis.

M’agrada formar part de l’AMPLI perquè no entenc la vida sense música i, tot i que no en sé tant com els meus companys, en això ells opinen igual. No necessito res més.

Per cert, canto Free Jazz i Cante Jondo a la dutxa sempre, també toco el Friscalettu i el Kazoo, i tinc una enorme frustració per no saber tocar cap més instrument.»
Us deixem amb Miles Davis:
.

Qui és qui a l'AMPLI (7) ALBERTO TORRES


ALBERTO TORRES / Hurdy Gurdy Man

Biblioteca Esquerra de l'Eixample-Agustí Centelles

«Musicalment sóc bastant eclèctic, però la meva gran passió és la música psicodèlica dels anys 60 i 70, anglòfona i d’arreu del món (Turquia, Corea, Japó, Brasil).

Un dels concerts més emocionants de la meva vida, la primera vegada que vaig veure Neil Young (el 2008 i, a més, va ser a París!). I l’any passat vaig flipar amb la Selda Bağcan al Primavera Sound (d’aquelles coses que pensava que no veuria mai). M’agrada molt qualsevol àlbum de la Velvet Underground i, dels darrers anys, un disc que encara m’emociona quan l’escolto és At least for now, de Benjamin Clementine (en directe també és impressionant). La Marianne Faithfull m’encanta de tota la vida i, d’artistes més actuals, Cass McCombs i John Grant.

És un plaer formar part de l’AMPLI, d’un grup de gent que sent passió per la música en la seva vida privada i que la vol transmetre a la seva feina. I, a més, perquè s’hi respira molt bon rotllo.

Per cert, m’agradaria tocar l’ukelele i, de fet, me’n vaig comprar un, però em falta constància.”

Us deixem amb Marianne Faithfull:
.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Qui és qui a l'AMPLI (6) MONT SUREDA

MONT SUREDA 

«Diria que el meu estil musical preferit és la música Pop, en general, però també em flipen els ritmes jamaicans i la música Soul.

Vaig treballar molts anys a Discos Revòlver. Aleshores sempre tenia invitacions per anar a concerts i mai m’he posat a comptar a quants vaig assistir, però cada setmana hi anava, a un, a dos, a tres. Passats els anys, tot i seguir vinculada amb la música en directe (el meu marit és músic), la maternitat m’ha forçat a deixar la música en directe més o menys aparcada. Potser per això, qualsevol dels concerts als quals puc assistir ara siguin ocasions especials. Fa unes setmanes vaig anar a la presentació del disc Lluvia y Trenos, una col·laboració entre els músics The New Raemon i McEnroe. Vaig emocionar-me, especialment amb la cançó Campos magnéticos (en referència a la banda Magnetic Fields). Se’m van posar els pèls de punta. Un dels disc que més he gaudit aquest darrer any ha estat el treball del mallorquí Miquel Serra, El perfum dels vegetals, el disc acústic que es troba dins el disc La felicitat dels animals (Foehn Records, 2014). Puc citar també un parell de cançons que als últims dies m’han captivat: Michael Kiwanuka amb Cold little heart i Manuela amb Supermarket. P. J. Harvey, una entre tants i tantes, m’arriba molt a dins.

Quan em van proposar formar part de l’AMPLI no m’ho vaig pensar dos cops. Si naixia una iniciativa que relacionés música i biblioteques, tenia clar que hi havia d’estar present.

Per cert, toco una mica la guitarra i m’agrada molt cantar, però em costa trobar temps per fer-ho. Una llàstima! Vaig cantar durant un temps en una coral, potser hi torni algun dia.”
Us deixem amb P.J. Harvey:
.


Qui és qui a l'AMPLI (5) ROSA NÚÑEZ / Miss Danger

ROSA NÚÑEZ / Miss Danger



«M’encanta qualsevol gènere musical que connecti amb la meva emoció i la música d’arrel nord-americana ho aconsegueix especialment.

Em va emocionar molt el concert de Jane’s Addiction l’any 1991 a Zeleste i l’any passat Sturgill Simpson al Rocksound, ell sol sense banda. Un dels meus discos preferits és Pieces of the Sky, d’Emmylou Harris (1975) que és també una artista que admiro molt. Afegiria altres moments màgics i emotius, com per exemple visitar a Nashville el Country Music Hall of Fame and Museum i el Ryman Auditorium, on es gravava originalment el Grand Ole Opry. Vaig plorar a llàgrima viva. També em va encongir el cor veure el riu Mississipí.

M’agrada formar part de l’AMPLI per poder amplificar la meva passió musical i perquè em sento una mena de guerrillera dins el meu àmbit professional. Ambdues coses em diverteixen.

Per cert, he intentat tocar la guitarra i l’harmònica, però sóc poc sacrificada. Canto a casa en l’idioma impossible.»
.
Us deixem amb Emmylou Harris:
.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Qui és qui a l'AMPLI (4) LÍDIA NOGUEROL / Dra. Goldfoot



LÍDIA NOGUEROL / Dra. Goldfoot


«Actualment, el meu estil preferit és la Música Negra, però m’agrada picar de molts altres gèneres.

M’ho vaig passar molt bé a l’últim concert que he anat, el de la Lídia Damunt. En destacaria també un de Turbonegro a l’Apolo, el de l’Irma Thomas, també a l’Apolo, i els Impessions a La Mirona de Salt. L’últim disc que no em puc treure del cap és el de Main Ingredient, Euphrates River: no té cap cançó dolenta. Com a músic, admiro a Terry Callier.

M’agrada formar part de l’AMPLI per la llibertat que hi ha i per la gent que hi conec.

Per cert, intento tocar el piano i canto, quan vaig a classes de llenguatge musical.»

 Us deixem amb Terry Callier:

Qui és qui a l'AMPLI (3) ISABEL MARCOS


«Estic a cavall entre l’Indie Pop i el Synthpop, ampliable al Pop en general. De totes maneres, puc dir que, depenent del meu estat d’ànim i de la situació, puc escoltar des de clàssica fins a música més visceral, com flamenco o fado. També tinc una part fosca molt petarda que reservo per als més íntims.

Encara conservo el primer vinil que vaig comprar amb la paga que em donaven a casa el cap de setmana: The people who grinned themselves todeath, de The Housemartins. Tancant el cercle -digueu-me groupie-, d’aquests últims anys em quedaria amb el concert de Paul Heaton i Jacqui Abbott de la passada edició del Blues i Ritmes de Badalona.

Com a nouvinguda a l’AMPLI, encara m’estic situant. Suposo que tinc ganes d’explorar noves vies dins la professió i d’envoltar-me de gent que en sap tant. Alguna cosa s’enganxarà ...

Per cert, durant una època de la meva vida vaig formar part de la Capilla Clásica de León, una coral especialitzada en música del Renaixement i el Barroc. I aquesta ha estat la meva única aportació com a militant al món de la música.»

Us deixem amb Paul Heaton i Jacqui Abbott:







dilluns, 3 d’abril de 2017

Qui és qui a l'AMPLI (2) Director Wilkins

Director Wilkins


El meu gènere musical més preferit de tots és el silenci, fins i tot abans i després de la música. És un gènere sense autor que, tot i ser repetitiu, sempre és diferent, alimentici, ric. La resta de músiques m’agraden sense mirar el DNI.

El concert, o disc o músic que m’ha emocionat més a la vida no sé, perquè no em reconec gaire. Potser els ocells. En els últims anys he flotat amb els dos últims discos de Sufjan Stevens, Carrie &Lowell i The Age of Adz, i amb els concerts que va fer Sufjan per presentar-los. Sovint somio que no han acabat i no és un malson.

M’agrada formar part de l’AMPLI per dues raons. La primera és que l’ofici de bibliotecari ha entrat en una fase bel·ligerant, experimental. Proposar divulgacions musicals des de la perspectiva d’un bibliotecari és una benedicció, com dir-ho, bèl·lica. La segona és que hi ha gent amb qui aniria a Atlantis. 
 
Per cert sóc -ai!- guitarrista. I el pitjor és que m’encanta. Canto a Cheetah Brava amb esperit d’orquestra, amb alegria de Chiquito i, quan desafino, ho faig amb l’amor matern per bandera.”

Us deixem amb Sufjan Stevens:





Qui és qui a l'AMPLI (1) MARTA BRAMON / Lórien

Per estricte ordre alfabètic, la Marta enceta uns quants posts sobre qui s'amaga darrera d'aquesta banda musictecària.




MARTA BRAMON / Lórien de Loth

«Hi ha músiques que un dia et toquen l’ànima i l’atrapen per sempre. En el meu cas, i per aquest ordre: el fado, el jazz i el flamenco. Tot i que m'interessa tota la música ... sobretot si no és Pop ;-)

En tots els concerts de Mayte Martín ploro (a llàgrima viva) d’emoció. Un concert de Keith Jarrett Trio a Barcelona em va obrir les portes del jazz i escoltar fados a Lisboa em fa entendre el sentit de la vida. El disc que més he escoltat sencer en els darrers anys és Al cantar a Manuel, de Mayte Martín. I ara mateix, els artistes que segueixo amb més atenció són Gisela Joâo i Camané, fadistes.
 
Quan aquesta banda de bibliotecaris apassionats i somiadors em van reclutar per a l'AMPLI m'hi vaig sentir molt bé: a més de sentir passió per la feina són humans amb qui val la pena compartir fílies i fòbies musicals ... i de tot tipus. I de música en saben un niu ... i això enganxa.

Per cert, canto fado –entre altres gèneres, segons el dia- a casa, davant d’un públic molt entregat: el meu gat negre. També intento esgarrapar acords amb la guitarra i una harmònica, quan em penso que sóc Bob Dylan. De petita em van regalar una guitarra, però se la va apropiar el meu germà. Ara ell és el músic i jo programo concerts amb Joventuts Musicals de Banyoles.»

Us deixem amb la fadista Gisela Joâo:

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...