Est-ce ainsi que les hommes vivent? Música i poesia a França #1

Amb aquesta nova edició dels Vasos Comunicants inaugurem una nova sèrie dedicada a la poesia francesa cantada. Cada mes presentarem una cançó, proposada per Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM.  Això ens permetrà descobrir els textos, les melodies, els poetes, els compositors i els intèrprets del repertori francès. I, a la vegada, els companys de Mediamus faran el mateix amb el repertori de poesia catalana cantada. Un intercanvi de coneixements que esperem que sigui interessant i profitós per ambdues bandes.

En aquesta ocasió, presentem un poema de Louis Aragon musicat per Léo Ferré: Est-ce ainsi que les hommes vivent?

Est-ce ainsi que les hommes vivent? (És així com viuen els homes?) és una cançó de Léo Ferré a partir d'un fragment extret del poema Bierstube Magie allemande de Louis Aragon inclòs en el recull Le Roman inachevé (1956).

El tema de la cançó és el següent: el narrador recorda el seu amor per Lola, una prostituta assassinada per un soldat durant la Segona Guerra Mundial. Més enllà d'aquest argument, els versos reflexionen sobre la guerra, la vida, l'amor i la mort.

La versió escollida és la del cantautor Bernard Lavilliers (St. Etienne, 1946). Lavilliers destaca per ser el cantautor francès més exòtic, gràcies als seus múltiples viatges a Llatinoamèrica, el Carib i l'Àfrica, d'on aporta sempre noves sonoriats a la cançó francesa. Fill d'una família obrera i amb un passat juvenil proper a la delinqüència, ben aviat va descobrir que, més enllà de la boxa, tenia una altra passió: composar cançons. En les lletres, la cançó realista i els poetes comunistes són la més clara influència, a més del mestratge de Léo Ferré, de qui es considera deixeble. Musicalment, s'apropa al rock progressiu. La seva carrera discogràfica comença a inicis dels anys setanta i s'ha consolidat al llarg del temps. Causes perdues et musiques tropicals (Universal, 2010) és el seu darrer treball.

Tout est affaire de décor Changer de lit changer de corps À quoi bon puisque c'est encore Moi qui moi-même me trahis Moi qui me traîne et m'éparpille Et mon ombre se déshabille Dans les bras semblables des filles Où j'ai cru trouver un pays. Coeur léger coeur changeant coeur lourd Le temps de rêver est bien court Que faut-il faire de mes jours Que faut-il faire de mes nuits Je n'avais amour ni demeure Nulle part où je vive ou meure Je passais comme la rumeur Je m'endormais comme le bruit. C'était un temps déraisonnable On avait mis les morts à table On faisait des châteaux de sable On prenait les loups pour des chiens Tout changeait de pôle et d'épaule La pièce était-elle ou non drôle Moi si j'y tenais mal mon rôle C'était de n'y comprendre rien Est-ce ainsi que les hommes vivent Et leurs baisers au loin les suivent Dans le quartier Hohenzollern Entre La Sarre et les casernes Comme les fleurs de la luzerne Fleurissaient les seins de Lola Elle avait un coeur d'hirondelle Sur le canapé du bordel Je venais m'allonger près d'elle Dans les hoquets du pianola. Le ciel était gris de nuages Il y volait des oies sauvages Qui criaient la mort au passage Au-dessus des maisons des quais Je les voyais par la fenêtre Leur chant triste entrait dans mon être Et je croyais y reconnaître Du Rainer Maria Rilke. Est-ce ainsi que les hommes vivent Et leurs baisers au loin les suivent. Elle était brune elle était blanche Ses cheveux tombaient sur ses hanches Et la semaine et le dimanche Elle ouvrait à tous ses bras nus Elle avait des yeux de faïence Elle travaillait avec vaillance Pour un artilleur de Mayence Qui n'en est jamais revenu. Il est d'autres soldats en ville Et la nuit montent les civils Remets du rimmel à tes cils Lola qui t'en iras bientôt Encore un verre de liqueur Ce fut en avril à cinq heures Au petit jour que dans ton coeur Un dragon plongea son couteau Est-ce ainsi que les hommes vivent Et leurs baisers au loin les suivent.

Tot és qüestió de decorats. Canviar de llit, canviar de cos. I encara bo que sóc jo que m'he trait a mi mateix, jo mateix que m'arrossego i em disperso, i la meva ombra es despulla en els braços idèntics de les noies on jo creia que hi trobaria un país. Cor lleuger, cor canviant, cor pesant. El temps de somiar és ben curt. Què en faré dels meus dies? Què en faré de les meves nits? No tinc amor ni casa, ni cap lloc on viure o morir. He passat com un rumor. M'he adormit com el brogit. Va ser un temps irracional. Havíem instal·lat els morts a taula. Havíem fet castells de sorra, vam prendre els llops per gossos. Tot es va capgirar i els pols van canviar. La funció era o no divertida? Jo hi vaig fer un mal paper, va ser perquè no comprenia res. És així com viuen els homes? I els petons els segueixen ben lluny. Al barri de Hohenzollern, entre La Sarre i les casernes, com les flors de l'alfals florien les sines de la Lola. Tenia un cor d'oreneta sobre el canapè del burdell. Jo hi anava per asseure'm amb ella entre els singlots de la pianola. El cel ennuvolat era gris. Hi volaven les oques salvatges que cridaven la mort en passar pels teulats de les cases dels barris. Jo les veia des de la finestra. El seu trist cant em va arribar a l'ànima i em va semblar que hi reconeixia versos de Rainer Maria Rilke. És així com viuen els homes? Els petons els segueixen ben lluny. Era bruna i de pell blanca, els cabells li tocaven les anques. I durant la setmana i fins el diumenge obria a tothom els seus braços nus. Tenia els ulls de terracota. Treballava amb valentia per un artiller de Mainz que mai més no va tornar. Hi ha més soldats a la vila i a la nit vénen els civils. Posa't rímel a les pestanyes, Lola, que aviat marxaràs. I beu també un vas de licor. Fou a l'abril, a les cinc en punt de la matinada que, endins del teu cor un soldat va clavar el seu ganivet. És així com viuen els homes? I els petons els segueixen ben lluny.

Són molts i diversos els artistes francesos que han interpretat i versionat la cançó: Bernard Lavilliers, Bianchi, Catherine Sauvage, Francesca Solleville, Françoise Kucheida, Les Hurlements D'leo, Manu Lann Huel, Marc Ogeret, Michel Hermon, Philippe Léotard, Serge Utgé-Royo, Yves Montand; i també el mateix Léo Ferré, amb qui us deixem (no hem trobat cap versió en viu, però aquest collage d'imatges de l'expressionisme alemany de l'època il·lustren magníficament aquest poema).

I a Mediamus s'adhereixen a la celebració de l'Any Espriu amb el poema "He mirat aquesta terra", musicat per Raimon.