dimecres, 30 de novembre de 2011

Naufragis


Capvespre a Costa da Morte (Gal·lícia)

Tot sovint, en aquest bloc musictecari, ens prenem la llibertat d'escriure articles sense massa sentit professional ni musical. Només responen a fílies, fòbies, obessions i altres passions que tenim els i les autores d'aquest espai. Això que segueix s'amotlla perfectament a aquesta definció. L'he titulat Naufragis, tot i que també es podria dir ... Mujeres desesperadas.

...

No sé si existeix cap recull temàtic de cançons marineres que parlin de naufragis, dones que esperen a la platja i mariners que s'enamoren a cada port. Jo he seleccionat les que a mi més m'han agradat al llarg dels anys. Aquest recull de naufragis amorosos recorre tres oceans, amb les seves músiques corresponents: el nostre mediterrani, les costes atlàntiques i també un bocí de l'oceà índic.

1) Les princeses sovint les trobem esperant el seu amor veritable tancades a la torre més alta del castell. Algunes, en canvi, es marceixen prop del mar, esperant un mariner que mai no ha de tornar.

Suave Tristeza by Madredeus on Grooveshark


Quina tristesa tan dolça / Que suave é a tristeza
dibuixen els teus ulls; / Que sai desse teu olhar
en aquest rostre de princesa / Desse rosto de princesa
cansat de contemplar el mar. / Cansado de olhar o mar

Quina bellesa, mar endins: / Lá ao longe que beleza
el sol es pon i neix la lluna. / Põe-se o sol nasce o luar
Però ni tan sols així la princesa / Mas nem por isso a princesa
aparta els ulls del mar. / Deixa de olhar o mar

Suave triseza és el títol d'aquesta cançó i la torbareu a l'àlbum  Um amor infinito,
de Madredeus (2004). A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.





2) Les dones que embogeixen a la platja esperant el retorn del seu amor, també són tot un clàssic d'aquest gènere (si és que existeix un gènere tal).


Del mediterrani, un poema de Miquel Costa i Llobera cantat per Maria del Mar Bonet, Cançó de na Ruixa Mantells. La trobareu als àlbums Jardí tancat (1981), Coreografies (1990)i El cor del temps (1997).
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.


Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria, més ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!"


Coreografia de Nacho Duato per la Cançó de na Ruixa Mantells

3) De les costes lusitanes, la veu d'Amalia Rodrigues per il·lustrar una altra història de desvari.

Barco Negro by Amália Rodrigues on Grooveshark

Les velles de la platja diuen que no tornaràs. / Dizem as velhas da praia, que não voltas:

Són boges! Estan boges! / São loucas! São loucas!

Jo sé, amor meu, / Eu sei, meu amor,
que ni tan sols vas arribar a marxar, / Que nem chegaste a partir,
perquè tot, al meu voltant, / Pois tudo, em meu redor,
em diu que sempre ets amb mi. / Me diz qu'estás sempre comigo.

En el vent que llança sorra contra els vidres, / No vento que lança areia nos vidros;
en l'aigua que canta, en el foc que s'apaga; / Na água que canta, no fogo mortiço;
en la tebior del llit i en la buidor dels bancs. / No calor do leito, nos bancos vazios;
Dins del meu pit, et porto sempre. / Dentro do meu peito, estás sempre comigo.



La cançó és Barco negro. I ha estat interpretada per moltes fadistes des d'Amalia Rodrigues. Una de les versions millor enregistrades és la que us he insertat aquí.
Pertany a l'àlbum que va editar Blue Note l'any 1998: Art of Amalia.
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.


4) Més que naufragis, algunes cultures del mar, com l'irlandesa, han patit separacions massives, les migracions a l'altra banda de l'oceà. Potser aquesta cançó que ha esdevingut molt popular és una de les més emblemàtiques. A les costes de l'illa més celta, una dona espera.

Danny Boy by Celtic Woman on Grooveshark

I si tornes a l'època que moren les flors / And if you come, when all the flowers are dying
i ja sóc morta, tan morta com estaré, / And I am dead, as dead I well may be
em trobaràs al lloc on seré enterrada
/ You'll come and find the place where I am lying
i de genolls, diràs una pregària per mi.
/ And kneel and say an "Ave" there for me.

I et sentiré, tot i els teus passos silenciosos.
/ And I shall hear, tho' soft you tread above me
I tots els meus somnis seran càlids i més dolços.
/ And all my dreams will warm and sweeter be
Si no dubtes a dir-me que m'estimes,
/ If you'll not fail to tell me that you love me
podré dormir en pau fins que vinguis amb mi.
/ I'll simply sleep in peace until you come to me.

La cançó, Danny boy, la podeu trobar en qualsevol recull de música irlandesa. Recomano especialment que l'escolteu en la veu de Mary O'hara.

5) Tornem a l'atlàntic lusità de la mà de Carminho i la seva versió del popular fado Meu amor marinheiro. En aquests versos, la veu femenina ja no espera en silenci ...

Meu Amor Marinheiro by Carminho on Grooveshark

Estic gelosa / Tenho ciúmes,
de les verdes onades de la mar / Das verdes ondas do mar
que tossudes, et volen besar /Que teimam em querer beijar
el cos quan desafies les marees. / teu corpo erguido às marés.

Estic gelsoa /Tenho ciúmes
del vent que em traeix. / Do vento que me atraiçoa
Que et besa a proa / Que vem beijar-te na proa
i fuig per la coberta. / E foge pelo convés.

Oh, amor meu, mariner, / Ó meu "amor marinheiro"
(...)
no miris les estrelles / Não olhes para as estrelas
perquè et podrien robar / Porque elas podem roubar
el verd dels teus ulls, / O verde que há nos teus olhos
els teus ulls, color de mar. / Teus olhos, da côr do mar.

Malauradament, encara no podem trobar cap treball de Carminho  en cap biblioteca pública de Catalunya. Però sí que hi trobarem aquesta cançó interpretada per Amalia Rodrigues, Maria Bethânia o Cristina Branco, entre d'altres.



6) Heus aquí Cristina Branco cantant un altre fado dedicat als amors mariners, Meu amor é marinheiro. La veu femenina accepta que el seu amor ha de ser lliure. Les seves arrels no les troba a terra ferma, sinó en les corrents dels rius, dels vents i dels mars.

Meu Amor Marinheiro by Carminho on Grooveshark

El meu amor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. / E mora no alto mar
Els seus braços són com el vent: / Seus braços são como o vento
ningú no els pot amarrar. / Ninguém os pode amarrar

El meu a mor em diu que tinc /Meu amor disse que eu tinha
un gust de melangia a la boca. / Na boca um gosto a saudade
I uns cabells d'on neixen / E uns cabelos onde nascem
els vents i la llibertat. /Os ventos e a liberdade

El meu a mor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. /E mora no alto mar
El cor que neix lliure / Coraçâo que nasceu livre
no es pot apresar. / Não se pode acorrentar



Aquesta cançó la trobareu al disc Live (2006) de Cristina Branco.
I a les biblioteques públiques: Argus i Aladí.



7) I finalment, un petit canvi en la història clàssica d'Ulisses i Penèlope. Misía canta una versió no oficial del mite: Penèlope es cansa d'esperar i, a diferència de totes les veus anteriors, ja no espera quieta el retorn del seu amor del mar.

Penélope by Mísia on Grooveshark


Penèlope teixeix a prop del moll. / Penélope costura junto ao molhe
Pregunta per Ulissses als mariners. / Pergunta por Ulisses aos marujos
Ningú en sap res. / Nenhum ouviu falar
Ninguí no l'ha vist al mar. / Ninguém o viu no mar

Penèlope demana comptes als astres, / Penélope pede contas aos astros
envia missatges xifrats als màstils / Manda recados cifrados nos mastros
i encén lluernes amb l'oli més pur; / E acende luzernas do mais puro azeite
es vesteix del blanc més cast / E veste-se de branco casto
i sense cap ornament. / Sem nenhum enfeite

Ulisses va tornar cansat i envellit. / Ulisses chegou cansado e velho
Però Penèlope ja no l'estava esperant. /Penélope não estava à sua espera
L'havien perdut, / Tornou-se uma esquecida
buscant odissees. / Em busca de Odisseias
Ulisses també està perdut: / Ulisses está perdido
ja no té qui li cusi els mitjons. / Não tem quem lhe coza as meias.


La cançó es diu Penelope, un poema homònim de Carlos Tê interpretat per Mísia
i recollit en el seu àlbum Tanto menos tanto mais (1998).
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.



8) I els homes? Els cors mariners senten alguna vegada nostàlgia dels amors que deixen als ports? Potser en algunes havaneres ... Però us deixaré amb una bella i antiga cançó irlandesa, encara més exòtica ...

Coast Of Malabar by Chieftains & Ry Cooder on Grooveshark


Molt lluny, a l'altra banda de l'oceà, / Far away across the ocean,
sota una estrella índia,
/underneath an Indian star
hi viu una petita donzella d'ulls foscos,
/ Dwells a dusky little (dark eyed lovely) maiden
a la costa de Malabar.
/ on the coast of Malabar

Al port on vam ancorar
/ In the harbour, where we anchored,
encara la veig tímida i dolça,
/ I can see her shy and sweet
amb un ram de roses vermelles
/With a bunch of wine-red roses
i les ones salvatges mullant-li els peus.
/ and the wild waves at her feet

Adéu, a la meva petita reina d'ulls foscos,
/Fare thee well, my little dark eyed queen
adéu, a la meva estrella índia.
/ fare thee well, my Indian star
En el meu cor viuràs per sempre,
/In my heart you'll live forever
a la costa de Malabar.
/ on the coast of Malabar

Els meus pensaments retornen sempre
/ And my thoughts keep ever turning
a aquella riba tan llunyana
/ to that far-off distant shore
i a la noia d'ulls foscos que m'estimava,
/ And to that dark eyed girl who loved me,
però que no veuré mai més.
/ but I'll see her never more



Coast of Malabar interpretada per Ry Cooder a l'àlbum dels Chieftains,  
The long black veil (1995). A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.



Si en sabeu més ... me les direu?

dilluns, 28 de novembre de 2011

El viatge de la descoberta musical: a un clic de les carreteres secundàries

La descoberta musical és un dels plaers més grans per tot amant de la música: per oïents, per músics i, of course, pels musictecaris.

Els temps que corren -i sempre corre el temps- semblen afavorir el clàssic discurs que afirma que la música popular avui dia és un grapat de fòrmules fàcils (tan musicals, com líriques, com estètiques) i que és difícil que altres músiques arribin al públic.

La idea és temptadora i té arrels fàctiques obvies, però la tecnologia facilita una resposta inaudita, ràpida i efectiva a aquest discurs. La opció "Artistes relacionats" permet un viatge a carreteres secundàries amb només un click.

Seguirem a l'atzar aquesta opció d'Spotify i veurem on ens porta. Temps de trajecte: 30 minuts.

1) Punt de partida: Animal Collective, un grup ultrapopular que està a les portades de qualsevol revista pop mundial. Omplen sales enormes, són caps de cartell a festivals com el Primavera Sound. Són un bon inici, perquè la seva vocació experimentadora pot linkar-los a grups diferents.



La pestanya "Related artists" comença una escala cap a una carretera menys transitada:

2) Battles, una banda popular, també amb un fort contingut mediàtic, però amb una vessant experimental que va de les llums a les ombres. Trobeu-los a escenaris més petits que a Animal Collective.



Ara Spotify ens llença un nom exòtic, que resulta ser un dels membres carismàtics de Battles, ja fora del grup:

3) Tyondai Braxton, fill del gran Anthony Braxton, Tyondai té una carrera de compositor extrem amb un peu a la vida popular i un altra a l'experimentació contemporània.



Amb només dos clicks ja estem a una regió inexplorada, poc cartografiada, fora de mercat. A partir d'ara les normes de circulació són cosa nostra. I Spotify ens dóna més artistes relacionats i triem...

4) Pattern is movement, no busqueu aquest nom a festivals pop, ni a les revistes populars, ni a les recomanacions de les webs clàssiques. Aquí la informació ja cal subministrar-se-la un mateix, fer el propi camí. Música sense mapes!



Només tres parades i ja arribem a

5) Extra life, música cantada però. Instruments habituals a la música popular, però. Tot el que amaga aquest però.



Hem de seguir, que falten 20 minuts. I ho fem per:

6) Capillary Action, i qui són? quines són les seves influències? tindran wikipèdia? És com una música tradicional que no s'ha aturat al moment de la seva fundació mítica. Música que ha continuat girant amb la terra.



7) Lichens, com hem arribat aquí no ho sabem. Però ja estem a un trance electrònic on tot sembla un magma dolç, una atmòsfera densa però lleugera.



Queden 10 minuts, cliquem a un artista relacionat anomenat.

8) Zelienople, un artista que ens endinsa un xic més en atmosferes encara més minimals, més minerals. Un ambient d'ions i estacions de trens i veus que només sentiria una mèdium.




9) Svarte Greiner, guitarres ultraprocessades, desbuixades, antiguitarrístiques, al servei d'un ambient abisal.



Se'ns acaba el temps i ja hem arribat a terra de ningú. El trajecte s'acaba (però podria començar amb) un nou desconegut:

10) Kreng, el punt minimal extrem, com un últim fil de vida, sembla el contrapol a la lisèrgia acumulativa dels Animal Collective. El contrari de 5.000 persones ballant en una festa. Kreng, siguis qui siguis, oh.





Cada un d'aquests noms mereix un post, mereix 10 hores de la nostra atenció sensible, mereix difusió musictecària. Són només 10 clics i hem trepitjat terres obertes, originals, desconegudes. La creativitat contemporània és explosiva i inaturable i fecunda. Només cal temps, i orelles despertes i serem amos dels nostres gustos. Mai ha estat tan fàcil l'emancipació estètica.

divendres, 25 de novembre de 2011

La Música a les Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú: Spotify i més

Francesc Moreno, company musictecari a la biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú ens convida, des del BiblioBloc - Una mar de lletres , a conèixer les seves propostes de difusió musical.

* * *


Tradicionalment s’associa la paraula Biblioteca amb el concepte Llibres, però la realitat és tossuda i acaba reflectint la rellevància que altres fons tenen en la col·lecció, i aquest és el cas de la Música.

Les Biblioteques Municipals & SpotifySi bé, fins fa poc, la presència de la música a les biblioteques públiques es limitava a les col·leccions físiques que, fonamentalment, estaven formades per CDs i DVDs musicals, actualment les possibilitats d’aquest fons s’han vist incrementades exponencialment gràcies al desenvolupament de la Web 2.0, amb eines com YouTube o MySpace, i les noves tecnologies, amb opcions d’escolta en streaming com Grooveshark, Spotify o LastFM.


Relacionat amb aquest darrer aspecte les Biblioteques Municipals de la ciutat formen part d’un projecte pilot, dirigit per la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, que pretén treure el màxim profit a aquestes eines i, especialment en el cas de Vilanova i la Geltrú, a l’Spotify.

Spotify ofereix, entre altres moltes coses, la possibilitat d’escoltar en streaming, on line, sense necessitat de descarregar les cançons, un ampli catàleg que s’actualitza constantment i que conté gran part dels treballs que es van publicant en el mercat.

Si bé té l’inconvenient que s’ha de descarregar un petit programa que s’ha d’instal·lar a l’ordinador o al mòbil, ofereix, en la seva versió gratuïta, unes possibilitats àmplies d’escolta “a la carta”.

Les Biblioteques Municipals disposen d’un compte a Spotify i a partir d’ara ofereixen un servei més als ciutadans i completen la seva oferta musical amb una selecció de novetats mensual dels nous treballs que van sortint al mercat, fent seleccions musicals relacionades amb esdeveniments de ciutat, com poden ser el FiMPT, el Faraday, el NowaReggae o la programació de l’Auditori Eduard Toldrà.


Les Biblioteques Municipals de VNG a Spotify

Així doncs, les Biblioteques fan un pas endavant i amb l’ús d’aquesta tecnologia, i complementant-lo amb d’altres com YouTube i MySpace als blocs, optimitzen la seva tasca: seleccionar els millors continguts i posar-los a la disposició del ciutadà en el menor temps possible.

Podeu consultar la darrera selecció que hem fet, la de novembre, al següent enllaç: Les novetats – Novembre 2011

Òbviament això és un complement al que representen les col·leccions musicals que les Biblioteques disposen, amb un gran valor cultural i patrimonial, i que alhora es veu recolzat per altres iniciatives que des de les Biblioteques Municipals es desenvolupen i que a continuació es relacionen:

Secció musical de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell

- El blocs de les Biblioteques de VNG, Fora del prestatge i Una mar de lletres, tenen categories on es poden consultar notícies musicals


- Seleccions de novetats periòdiques que es posen a disposició dels usuaris
- Seguiment de la producció musical de la ciutat per nodrir la Col·lecció local de les biblioteques [La biblioteca Joan Oliva ha incorporat recentment una col·lecció de CDs descatalogats].
- Editar guies de lectura (com la que cada any es fa amb motiu del FiMPT o la dedicada al Nou Pop Català)
- Altres activitats com ara el Més de la música que es va celebrar el juny de 2011 a la biblioteca Joan Oliva o El tastet del 31è FiMPT que va tenir lloc a la biblioteca Armand Cardona el juliol de 2011.

- La col·lecció de revistes, amb títols referents com Rock de lux, MondoSonoro, Enderrock, Audioclásica, Scherzo i molts més.

dimecres, 23 de novembre de 2011

El playlist musical d'un diletant fora d'ordre

El passat dilluns, 21 de novembre, tornà el MUSIC SPY CLUB a la Biblioteca Vapor Vell. Podeu trobar experiències anteriors d'aquesta activitat clicant aquí.



La sessió va ser a càrrec del SERGIO MERINO, agitador cultural extrem, posseïdor d'una cultura musical inaudita, que ha apostat pel costat salvatge, improvisat i imprevisible de la música fins a aconseguir desenvolupar una escena musical on el risc és sempre present. Musicòman irreductible, les seves referències són tan freaks com enciclopèdiques.

La sessió que se li va encarregar buscava mostrar la cara més desconeguda de la música actual, aquella que està completament fora d'ordre i d'horda. Música que uneix les coves d'Altamira i el món postindustrial. Música a descobrir enmig de l'allau de propostes vanes que ens saturen. Un espia únic! Un freak amb un megàfon! No us ho perdeu!

I ho va fer. Aquí teniu les seves 9 peces. Meravelles de la imaginació publicades el 2011:

1) Gregal. Agustí Fernandez & Joan Saura

Gregal by Agustí Fernández & Joan Saura on Grooveshark


2) Top Secret. Indigo Trio + Michel Edelin


3) Groovin'. Eugene Chadbourne

Groovin' by Eugene Chadbourne on Grooveshark


4) Funhouse Glockwork. Ingrid Laubrock's Anti-House

Funhouse Glockwork by Ingrid Laubrock's Anti-House on Grooveshark


5) New Zion. Jamie Saft

New Zion by Jamie Saft on Grooveshark


6) Sleeping Deep in the Moss. Mikolja Trzaska Clarinet Quintet

Sleeping Deep In The Moss by Mikolaj Trzaska on Grooveshark


7) Chorrindo. Naná Vasconcelos

Chorrindo by Naná Vasconcelos on Grooveshark


8) Slow Down Furry Dub. New Zion Trio

Slow Down Furry Dub by New Zion Trio on Grooveshark


9) Radar (The Day The Earth Stood Still). Secret Chiefs

Radar (The Day the Earth Stood Still) by Secret Chiefs 3: FORMS on Grooveshark


I aquí teniu el playlist complet:


-------------------------------------------------------------------------------------------------


Aquest trimestre comptem també amb la complicitat del gran RAUL MINCHINELA (Repronto) – 23 de desembre.

Raúl Minchinela és principalment conegut per la seva videosèrie a internet Reflexiones de Repronto (2007), que ja ha completat quatre temporades. La seva trajectoria digital va començar amb Contracultura (1995), que es considera el primer webzine generalista en espanyol. Com analista cultural, ha publicat en mitjans nacionals (Cultura/s, Mondo Brutto, Leer, RockdeLux), internacionals (Clarín, Le Courrier International) i digitals (Elitevisión, El Butano Popular). Ha intervingut en directo a cinemes i festivals amb el seu projecte Trash entre Amigos. El trobareu a minchinela.com.



dilluns, 21 de novembre de 2011

Trash musical #2: Sangre con tomate

"Es típico de mi vida anímica normal que me entre la risa ante las cosas ininteligibles". E. M. Cioran (1932)


El trash musical és una sèrie de risc i humor evident. Va començar aquí. Presentar els fenòmens trash no és fàcil, perquè són justament fenòmens estètics incontrolables i segurament involuntaris. Es tracta de que els artistes, manegant elements poc recomanables, produeixin un efecte fora de gènere, desafiant les lleis del gust, més enllà fins i tot del mal gust. Són elements inclassificables pel seu gust. El principi d'incertesa és sempre aplicable als fenòmens freaks.

Es tracta doncs de material únic, que conforma una exposició singular per a qualsevol divulgador musical. No només cal difondre dins l'ordre. Als pantalons de mil ratlles sempre hi ha una que no pot ser paral·lela.

Després de la sessió dels indis, ens atrevim ara, no sense vertigen a endinsar-nos en dos escenes de pel·lícules musicals on els morts tracten d'absorvir sang dels vius. Ho fan, sí, però ho fan així.

1) Brácula, Chiquito

Cim absolut del cinema freak i popular patri, Brácula va ser el segon film de l'inconmensurable Chiquito de la Calzada. Aquest humorista, tan injustament infravalorat com merescudament immortal per les aportacions surrealistes, va accedir a filmar una pel·lícula musical on despuntava la seva altra professió: el cant.

<br />Origen: <a style="color:#888888;" href="http://www.frikipedia.es/friki/Archivo:Showimage.asp.jpg">Showimage.asp.jpg</a>

Aquesta película ultratrash presenta algun dels números musicals més inexplicables de la història del cinema. La utilització de la música, sempre eufòrica i alegradora i desengreixant, ofereix una llum inèdita i retrospectiva sobre la faceta humorística de Chiquito. Increible, però cert: cap altra personalitat ibèrica s'ha atrevit encara a això.

Senyores i senyors: Sangre con tomate!



La seva trajectòria cinematogràfica és una de les més trash que es puguin imaginar:



2) Golimar, Chiranjeevi

Acompanyar el vídeo anterior ha estat una feina àrdua, però hem trobat un exemple al·lucinant que es correspon. Es tracta d'una escena de pel·lícula estil bollywood on s'homenatja el vídeoclip de Thriller. La pel·lícula es diu Donga, i es gairebé introbable. El resultat d'aquesta escena, però, és un fenomen viral que escapa a tot anàlisi que no parteixi de l'alegria de viure i de la irreverència simbòlica i de l'agosarament cultural.

Es va rodar al 1985, i el seu protagonista és l'actor indi Chiranjeevi. Com a bon trashero, Chiranjeevi ha tingut moltes ocupacions, però no és fàcil seguir la línia que d'un actor amb el pseudònim de Megastar a ser representat polític de Praja Rajyam.

No cal més presentació: Golimar, en telugu, significa "dispara la bala". Doncs ja s'acciona el percutor i...




El trash musical continuarà, buscant parelles estranyes, mostrant la cara més singular, despreocupada, humorística i fora d'estètica de la música. La divulgació musical també passa per trobar aquestes peces d'insòlita llum.

dijous, 17 de novembre de 2011

El màxim comú denominador de Chaplin i Tati

Un anglès i un francorus, dos ànimes rebels, dos triomfadors, dos visionaris, dos tipus que van morir amb les botes ben calçades, dos directors, dos actors, dos empresaris, un músic i un cabaretitsta, dos personatges que van saber deconstruir la tristor i l'humor en boniques reflexions universals: Charles i Jacques.

Chaplin paradoxalment es posseïdor d'un Oscar precisament per la composició de la BSO de Candilejas (Limelight; 1973) un tema extremadament delicat i trist que faria encongir el cor de milers d'espectadors.



Fins i tot una composició seva va arribar al primer lloc de les llistes de vendes del Billboard el 1967 de la mà de Petula Clark. Era un tema de la pel·lícula: La condesa de Hong-Kong (Charles Chaplin, 1967).



Chaplin que tocava d'oïda el piano i el violoncel (era esquerrà i fins i tot havia d'invertir l'ordre de les cordes per tocar) va haver de deixar-se envoltar de grans arreglistes tota la seva carrera, però que això no convidi a l'error de malpensar ni dubtar de la seva valia, en tota la seva obra hi ha un eix comunicador especialment exquisit i agredolç alhora, on convida a la tragicomèdia i que es una inesborrable marca d'autoria.
Un altre èxit fou Smile (Modern Times, 1936), que acabaria cantant el mateix Nat king Cole.



I per acabar un mica de Charlot, un gran exemple de la hilvanació de música i imatge es aquesta llegendària escena de La quimera del oro (The gold rush, 1925), per a gourmets sense manies i estomacs distrets.



Chapin morí a Suïssa el 1977.


Tati fou un precursor de la poesia visual i un gran executor del gag icònic; un somriure suau, blanc i sense complexos; un arquitecte de la neonostàlgia, brillant i pueril alhora. Les bandes sonores de les seves pel·lícules van ser tríades i elaborades amb un mim exquisit.

Jean Yatove, signa Día de fiesta (Jour de Fête; 1949) una música divertida y dinàmica que combina moments de hot Swing amb entranyables melodies per transportar-nos a una idíl·lica realitat rural.



Alains Romans va composar Las vacaciones de Monsieur Hulot (Les vacances de M. Hulot; 1953) una relaxada composició per descarregar cos i ànima, on en forma de jazz ens regala una música amb aires de Django Reinhard i punçades de Luis Bonfa.



Un altre cop Alain Romans, ara en companyia de Frank Barcellini, aporten la cirereta del pastís, d'una de les millors pel·lícules del cinema per tantes raons....Mi tío (Mon Oncle; 1971) un joiós espai per a ser innocenmtent feliç, un trampolí a la infantesa més sincera i divertida.




Playtime (Francis Lemarque; 1967) fou una de les darrers films de Tati, en ella es fa una lloança a la innoperativitat de la arquitectura moderna, que es rendeix a l'ostentació en contra de la funcionalitat . La geometria es troba en tots els racons del metratge fins i tot en la música que fa ballar les imatges al seu ritme. Una calculada barreja de sons (fins i tot la veu humana es utilitzada com una eina sonora més, buidant-la de contingut però no així de continent), be bop, i les sempre enyorades dolces melodies imparteixen una magistral classe d'humor en una harmonia moltes vegades disonora moltes vegades endreçada (inclósos elements de música electrònica).



Tatí morí a París el 1982.

Es fa evident veure molts reflexos comuns en ambdós artistes, també actituds divergents, es clar, però es tant el que uneix que es fa fàcil imaginar-los tots dos col·laborant en una altra vida.

Tati i Chaplin units per l'artista Qanimado

Dos tipus així arriben a morir mai?

dimecres, 16 de novembre de 2011

Recomanacions musicals de novembre a la Biblioteca Clarà




Des de la Biblioteca Clarà tornem a convidar-vos a consultar les nostra selecció de les novetats musicals. Com ja hem explicat alguna vegada, la finalitat d'aquesta selecció i exposició de títols no és cap altre que donar a conèixer als usuaris grans discos, artistes, músics, veus, col·laboracions, etc... i animar-los a fer meravellosos descobriments... Aquesta vegada entre els triats es troben els darrers treballs dels etíops Dub Colossus, els mallorquins Antònia Font o el nigerià Seun Anikulapo Kuti; i també les excel·lents col·laboracions entre els cubans Chucho Valdés i Omara Portuondo a Omara & Chucho o la catalana Sílvia Pérez Cruz i el contrabaixista Javier Colina a En la imaginación. Sense oblidar, però, els treballs clàssics d’artistes com Scott Walker, Buddy Miles, Johnny Cash o Eric Dolphy.

Salut i música!


http://issuu.com/bibclara/docs/recomanacions_novembre_11






Shakespeare's sister

diumenge, 13 de novembre de 2011

Música fora d'ordre: una activitat d'Spy Club



El pròxim dilluns, 21 de novembre, torna el MUSIC SPY CLUB a la Biblioteca Vapor Vell. Podeu trobar experiències anteriors d'aquesta activitat clicant aquí.


Pels qui no ho conegueu el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. Un espai de descoberta musical ideal per musicòmans que vulguin descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música.




Aquesta tardor ve sense límits ni manies estilístiques. Esteu advertits! El pròxim dilluns, 21 de novembre, a les 19 h., viurem una sessió molt especial, freak i lliure. El SERGIO MERINO, agitador cultural extrem, en serà el responsable.

Quí és aquest senyor? Doncs és un diletant estrambòtic, posseïdor d'una cultura musical inaudita, que ha apostat pel costat salvatge, improvisat i imprevisible de la música fins a aconseguir desenvolupar una escena musical on el risc és sempre present. Des de la seva promotora, Arco y Flecha, ha insistit en la programació de propostes musicals que no cabien a cap altre festival o ambient. Musicòman irreductible, les seves referències són tan freaks com enciclopèdiques.

https://twimg0-a.akamaihd.net/profile_images/1252085002/image.jpg

Sergio as its infamous avatar

La sessió que li hem encarregat buscarà mostrar la cara més desconeguda de la música actual, aquella que està completament fora d'ordre i d'horda. Música que uneix les coves d'Altamira i el món postindustrial. Música a descobrir enmig de l'allau de propostes vanes que ens saturen. Un espia únic! Un freak amb un megàfon! No us ho perdeu!


Aquest trimestre comptem també amb la complicitat del gran RAUL MINCHINELA (Repronto) – 23 de desembre.

Raúl Minchinela és principalment conegut per la seva videosèrie a internet Reflexiones de Repronto (2007), que ja ha completat quatre temporades. La seva trajectoria digital va començar amb Contracultura (1995), que es considera el primer webzine generalista en espanyol. Com analista cultural, ha publicat en mitjans nacionals (Cultura/s, Mondo Brutto, Leer, RockdeLux), internacionals (Clarín, Le Courrier International) i digitals (Elitevisión, El Butano Popular). Ha intervingut en directo a cinemes i festivals amb el seu projecte Trash entre Amigos. El trobareu a minchinela.com.

Us esperem el pròxim dilluns!


divendres, 11 de novembre de 2011

La Biblioteca d'AMPLI #11: Aprenentatge sense esforç

Dels molts llibres que poden entrar aquesta sèrie, pocs seran tan aparentment senzills com aquest: es diu Effortless Mastery i el va escriure el gran pianista i pedagog Kenny Werner. Es tracta d'un llibre admirable, humà, desmitificador, graciós, clar. Un llibre que substitueix, en la seva claredat zen, a desenes de manuals d'aprenentatge tècnic. Un llibre que proposa un acostament sensible a la música.


Kenny és un pianista de jazz, que potser no ha arribat a ser una figura reconeguda en solitari, però la seva discografia és de primera filera. Trobareu alguns discos a les biblioteques, aquí.
La seva discografia completa és aquesta:
El llibre, publicat l'any 96, és una meravella per alliberar les capacitats creatives de qualsevol persona que vulgui fer quelcom amb la música. Kenny demostra que la música no és una disciplina escolar, no és un art que exigeix virtuosisme i talent innat. La música és una via de comunicació estètica a través de sons que tothom pot provar utilitzant la seva sensibilitat.



Els seus exemples són clars i busquen desactivar prejudicis, bloquejos i malentesos en relació a la creació i la interpretació artística. Probablement el trompetista menys tècnic, menys dotat de la història de la música es va anomenar Miles Davis, i encara no podem assumir tota la quantitat de bellesa que va saber produir, admirablement.

A cavall entre l'autoajuda i el mètode lliure, Effortless Mastery és un llibre que pot servir a qualsevol creador, de qualsevol disciplina. El seu nivell d'aprofundiment i de senzillesa és tal, que un pintor, un escriptor, un actor, poden sentir el seu benefici des de les primeres pàgines.

Per completar el llibre, Kenny Werner ha fet diversos clínics arreu del món. Per sort estan a youtube. Un en serveim dos. Al primer vídeo, Kenny Werner improvisa o rememora senzilles melodies fugint de qualsevol virtuosisme, apel·lant només a la sensibilitat i a Chico Marx. Les seves explicacions, clares, humorístiques, són un complement excel·lent al llibre:



El segon vídeo, que completa el clínic, Kenny valora la música dels spots publicitaris, de les pel·lícules més insospitades. A qualsevol lloc inesperat es pot trobar art:



El llibre no s'ha editat ni en castellà ni en català, però un nivell elemental d'anglés permet gaudir-lo plenament. Està catalogat a la Biblioteca Vapor Vell. No us perdeu l'ocasió de fer una aproximació amorosa a la creació. Que ningú digui que un talent congènit és l'única via per l'activitat artística. La cerca de bellesa lúdica és una arrel popular universal.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...