dijous, 17 de novembre del 2011

El màxim comú denominador de Chaplin i Tati

Un anglès i un francorus, dos ànimes rebels, dos triomfadors, dos visionaris, dos tipus que van morir amb les botes ben calçades, dos directors, dos actors, dos empresaris, un músic i un cabaretitsta, dos personatges que van saber deconstruir la tristor i l'humor en boniques reflexions universals: Charles i Jacques.

Chaplin paradoxalment es posseïdor d'un Oscar precisament per la composició de la BSO de Candilejas (Limelight; 1973) un tema extremadament delicat i trist que faria encongir el cor de milers d'espectadors.



Fins i tot una composició seva va arribar al primer lloc de les llistes de vendes del Billboard el 1967 de la mà de Petula Clark. Era un tema de la pel·lícula: La condesa de Hong-Kong (Charles Chaplin, 1967).



Chaplin que tocava d'oïda el piano i el violoncel (era esquerrà i fins i tot havia d'invertir l'ordre de les cordes per tocar) va haver de deixar-se envoltar de grans arreglistes tota la seva carrera, però que això no convidi a l'error de malpensar ni dubtar de la seva valia, en tota la seva obra hi ha un eix comunicador especialment exquisit i agredolç alhora, on convida a la tragicomèdia i que es una inesborrable marca d'autoria.
Un altre èxit fou Smile (Modern Times, 1936), que acabaria cantant el mateix Nat king Cole.



I per acabar un mica de Charlot, un gran exemple de la hilvanació de música i imatge es aquesta llegendària escena de La quimera del oro (The gold rush, 1925), per a gourmets sense manies i estomacs distrets.



Chapin morí a Suïssa el 1977.


Tati fou un precursor de la poesia visual i un gran executor del gag icònic; un somriure suau, blanc i sense complexos; un arquitecte de la neonostàlgia, brillant i pueril alhora. Les bandes sonores de les seves pel·lícules van ser tríades i elaborades amb un mim exquisit.

Jean Yatove, signa Día de fiesta (Jour de Fête; 1949) una música divertida y dinàmica que combina moments de hot Swing amb entranyables melodies per transportar-nos a una idíl·lica realitat rural.



Alains Romans va composar Las vacaciones de Monsieur Hulot (Les vacances de M. Hulot; 1953) una relaxada composició per descarregar cos i ànima, on en forma de jazz ens regala una música amb aires de Django Reinhard i punçades de Luis Bonfa.



Un altre cop Alain Romans, ara en companyia de Frank Barcellini, aporten la cirereta del pastís, d'una de les millors pel·lícules del cinema per tantes raons....Mi tío (Mon Oncle; 1971) un joiós espai per a ser innocenmtent feliç, un trampolí a la infantesa més sincera i divertida.




Playtime (Francis Lemarque; 1967) fou una de les darrers films de Tati, en ella es fa una lloança a la innoperativitat de la arquitectura moderna, que es rendeix a l'ostentació en contra de la funcionalitat . La geometria es troba en tots els racons del metratge fins i tot en la música que fa ballar les imatges al seu ritme. Una calculada barreja de sons (fins i tot la veu humana es utilitzada com una eina sonora més, buidant-la de contingut però no així de continent), be bop, i les sempre enyorades dolces melodies imparteixen una magistral classe d'humor en una harmonia moltes vegades disonora moltes vegades endreçada (inclósos elements de música electrònica).



Tatí morí a París el 1982.

Es fa evident veure molts reflexos comuns en ambdós artistes, també actituds divergents, es clar, però es tant el que uneix que es fa fàcil imaginar-los tots dos col·laborant en una altra vida.

Tati i Chaplin units per l'artista Qanimado

Dos tipus així arriben a morir mai?

2 comentaris:

Director Wilkins ha dit...

Genial, Jaume! Aquí hi ha una exposició ben guapa en potència.

violant ha dit...

Genial Jaume! Merci per compartir- ho i no paris, que així ens fas una mica més rics

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...